Publicitat
Publicitat

L'endemà de Nadal

Ja està, ja ha passat Nadal; un any més han arribat i han marxat unes festes que no tots gaudim de la mateixa manera i que no tenen el mateix significat per a tothom. El que ningú no pot discutir, però, és que Nadal és una festa dels nens i per als nens, no tant perquè ells són els primers a disfrutar-la -que també-, sinó perquè la seva presència té la gran virtut de transformar, si més no per unes hores, el complex engranatge del món dels adults. Tant se val si ets pare, mare, avi, àvia, oncle, tia o simplement amic o amiga: la presència d'infants crea il·lusió, encomana alegria i aconsegueix que els somriures predominin per sobre d'altres expressions.

A les llars s'estableixen tradicions diverses que en general conviuen en harmonia; així, no és estrany veure un tió al costat d'un Pare Noel, l'arbre de Nadal o el pessebre més tradicional, amb els tres reis inclosos. A mi m'agrada, i no crec que sigui una qüestió conflictiva; tot el contrari, trobo que és enriquidor. Quan es crea una nova família és divertit observar com cadascun dels membres de la parella explica a l'altre les tradicions que ha viscut durant la seva infantesa. D'aquesta manera, el nou nucli familiar crea la seva pròpia tradició, basada en la suma de vivències, i no en la renúncia o la imposició. El mateix passa amb els àpats, encara que més d'un cop a algú se li escapa allò de "Doncs a casa meva sempre s'ha fet així". Petites normes de convivència que marquen territoris i estableixen polítiques de pactes…

A casa nostra les famílies encara solen ser molt extenses, i més considerant que en la mesura que s'han allargat notablement els anys de vida, s'ha ampliat la convivència intergeneracional. Tradicionalment els dies de festa es compartien entre la família del pare i la de la mare, de manera que amb un any d'antelació les àvies s'ocupaven de recordar a tothom quina era la festa que els pertocava. Ara, amb les noves famílies, el tema s'ha complicat una mica més, i les anomenades famílies desestructurades acaben sent les que s'han d'organitzar i distribuir de forma més estructurada el Nadal. Cal una bona planificació per poder arribar a tot arreu, i les normes han d'estar perfectament establertes ja que, si no, les festes corren el risc de convertir-se en una autèntica cursa de relleus. El tret de sortida es dispara la nit del 24, encara que hi ha qui el dóna abans, continua amb un possible esmorzar el 25 i el dinar de Nadal. La tarda en família per fer cagar el tió, el dinar de Sant Esteve i fins i tot el berenar del 26, són alguns dels exemples de com s'han anat trobant forats al calendari perquè tothom hi tingui el seu espai.

Ara bé, no tots tenen tanta família i aquestes festes no sempre són els dies més alegres. Les absències es fan més presents que mai i al voltant de la taula hi ha cadires buides amb les quals cadascú conviu de la millor manera que pot: des dels pares que han perdut algun dels seus fills, petits o grans (i en aquest cas pot ser que vegin els seus rostres reflectits en els néts), a la parella que ha mort massa jove, o a la lògica absència dels avis desapareguts fa temps però molt presents en aquestes dates.

Però també hi ha absències temporals que, com un rellotge, afloren periòdicament de manera impertinent cada any sense demanar-nos permís. És aquell nus que es forma a l'estómac quan els fills que s'han de compartir amb la parella separada marxen el dia de Nadal, o aquelles disputes familiars absurdes que impedeixen que es reuneixi tota la família, cosa que obliga a fer estranys equilibris perquè els implicats no es trobin. Per no parlar d'altres solituds, com les de les residències o de les persones sense família.

Afortunadament, les absències produïdes per la distància física han viscut grans canvis en pocs anys. De manera que la tradicional trucada nadalenca amb la família allende los mares -els més grans recordaran les conferències telefòniques en què passaven hores abans no podies parlar amb els de l'altre costat de la línia- ha estat substituïda per l'Skype. Les distàncies es fan menys feixugues quan pots veure i parlar amb la persona estimada a través d'una pantalla, sense ni tan sols aixecar-te de la cadira.

Durant força anys aquestes festes es van criticar durament perquè havien perdut el seu autèntic sentit religiós. Es deia que l'esperit nadalenc havia quedat ofuscat pel corrent consumista. Val a dir que aquests dies no he vist ni un sol article crític en aquest sentit, de manera que la crisi almenys ha portat alguns canvis. Certament, aquest Nadal hi ha moltes persones que ho passen malament, ja sigui perquè han perdut la feina, perquè han vist reduïts els seus ingressos o fins i tot perquè s'han quedat sense sostre. Per contra, això ha revertit en altres llars en coses bones, com el fet que els regals siguin més enginyosos, més elaborats, més creatius i més personals.

Però també hi ha regals intangibles, com el d'aquell jove que el dia 23 a la tarda rep una trucada confirmant que té feina després d'un any a l'atur, o aquella amiga que davant d'una gran adversitat decideix compartir les seves millors i més secretes receptes a través d'un blog de cuina, o els resultats negatius d'una prova mèdica confirmats el mateix dia 24.

Finalment -i a l'espera de l'arribada de Ses Majestats-, les festes d'aquest any van acabar amb un magnífic i emotiu concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Els cors hi van conjugar les melodies tradicionals amb altres propostes més innovadores com Impressions nadalenques , que van esdevenir la part més sentimental del concert. Sense oblidar el missatge de solidaritat i consol a totes les víctimes de la violència a través de l'estrena d' El sol d'hivern de Xavier Pagès.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT