Publicitat
Publicitat

L'enemic número 1

Carta a Jimmy Jump

Sempre ens ha passat una cosa amb tu:hem confós un pobre exhibicionista amb barretina amb algú de qui ens havíem d’alegrar o avergonyir col·lectivament com a catalans. Per això, primer et vam riure tant les gràcies i ara t’has convertit en l’enemic públic número 1.

L'hostilitat cap al teu personatge és tremenda. Quan apareixes a qualsevol esdeveniment és pitjor que si veiéssim un pederasta. Els locutors, sense pronunciar el teu nom, comencen a insultar-te. El realitzador gira les càmeres i ho ensenya tot menys el que està passant. Hi ha alguna cosa quan et veiem que ens fa sentir incòmodes i ens obliga a demanar disculpes per ser del mateix país que tu.

T'escric això avui que fa un any que vas saltar a Eurovisió, que fa pocs dies que vas irrompre al Barça-Madrid i ara que queda molt lluny aquell estiu del 2004, quan a la final de l'Eurocopa vas refregar la bandera del Barça per la cara de Figo. Llavors et vas guanyar la portada sencera del Mundo Deportivo i l'afecte de molts aficionats, com si el teu gest fos l'expressió d'alguna voluntat col·lectiva. Com si la barretina t'atorgués la representació no oficial d'un país que, mancat d'altres canals d'expressió, irrompia sense demanar-ho en esdeveniments internacionals.

Però han passat els anys i quan repeteixes molt una broma acaba perdent tota la gràcia. Ja no hi ha efecte sorpresa en les teves accions, sinó una pesada sensació de dia de la marmota. La carrera d'un saltador és curta. A tu potser t'ha arribat l'hora de la retirada i a nosaltres el moment de calmar-nos, d'entendre que Jimmy Jump ni ens salvarà la pàtria ni ens la fotrà enlaire.

A vegades sembla que una societat tan culta, noble, neta i desvetllada com la nostra no es pugui permetre ningú com tu, que no té un comportament immaculat, sense que això ens taqui a tots i ens faci trontollar les estructures. Com si aquest fos un racó de món virginal on el pecat no existís, si no ens el porten de fora. Com quan expliquem el franquisme fent veure que aquí no n'hi havia, de franquistes.

Al capdavall, al nostre país tenim friquis i ximplets, corruptes i lladres, fatxes i xenòfobs, com a qualsevol altra societat occidental, i no per això deixa de ser el nostre país. Catalunya no és Jimmy Jump, però tampoc és el regne dels escollits. Simplement és que hi ha de tot, més o menys com a tot arreu.


P.D. "Però de què viu aquest tio?", m'han preguntat moltes vegades. Sé que has fet molts anys de venedor de xupa-xups, de pisos i de llibres a Enciclopèdia Catalana. Ara no et conec ofici i a la teva web declares uns deutes de 200.000 euros en multes no pagades pels teus salts.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT