Publicitat
Publicitat

L'enyor de l'èxit i el càlcul del fracàs

Ahir, a Barcelona, van coincidir dos fenòmens no necessàriament paranormals: d'una banda, una (legítima) onada de nostàlgia pels Jocs Olímpics de fa vint anys; de l'altra, la confirmació, en seu parlamentària, de la majoria necessària (i no menys legítima) per demanar el concert econòmic (amb l'abstenció del PSC sobre la Hisenda pròpia, que això sí que entra dins el capítol de les fantasmagories). Aquestes dues coses, com dèiem, tenen en comú que són manifestament legítimes. I també que són perfectament inútils, perquè neixen i van a parar a les aigües estancades de la malenconia col·lectiva.

És ben comprensible que, en temps de misèria com els que estem patint, se cedeixi a la temptació d'evocar els dies de glòria, sobretot quan ja es disposa d'una perspectiva de vint anys que permet idealitzar-los com es consideri més convenient. Ara bé, tampoc no fa falta ser gaire viu per comprendre que tota aquesta mistificació del passat no fa més que posar en evidència les mancances del present, de manera que el resultat acaba sent estèril, per no dir contraproduent. I resulta igualment raonable que un govern seriós necessiti algun motiu, més enllà de la simple gestió del dia a dia, per aixecar-se al matí i posar-se a treballar, i el pacte fiscal és el motiu que ha sabut trobar l'executiu d'Artur Mas. Però també és obvi que es tracta d'un objectiu abocat al fracàs, i que s'hi treballa més pensant en l'endemà d'aquest fracàs que no pas en la consecució de l'objectiu en si mateix. De manera que així estem: entre l'enyor d'un èxit caducat i el càlcul del proper daltabaix. No estic segur que siguin els millors fonaments per encarar cap mena de futur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT