L'epíleg de Fraga

E pílogo . Un programa de Canal + que emet entrevistes pòstumes a celebritats. Una gran idea, sí. Però molt mal executada. No et diuen ni quan es va fer l'entrevista ni la periodista que la du a terme firma la feina. Només sentim la seva veu. Es tracta de Begoña Aranguren, que no s'ha trencat el cap fent el guió. Li comença preguntant pels records d'infantesa, els pares, els estudis... És el mateix que recollir entrevistes d'arxiu. No té valor pòstum.

Fraga surt assegut en una habitació buida, en una butaca de vellut vermell. Davant seu hi ha un mirall (una imatge simbòlica gratuïta i irrellevant) i darrere seu una porta per on entra una resplandor divina. Sembla que Déu l'estigui esperant per emportar-se'l. Les parets de la sala tenen les marques d'uns quadres que han desaparegut. És com si Fraga fes mudança. Moltes preguntes són absurdes; Aranguren recupera fragments de les memòries de Fraga i les comprova: " ¿Esto es así? " Altres qüestions són d'un refinament ridícul: " Entonces usted visitaba los extraradios con fines benéficos y apostólicos. Imagino que usted entonces se sentiría feliz ayudando a los demás... " Fraga arriba a dir de Primo de Rivera que " es lo más limpio que hubo en esa época " i parla amb una intranscendència i normalitat de pèrdues de llibertats, de Franco i de les seves responsabilitats com a ministre. Sobre la seva frase cèlebre de " la calle es mía " diu que és falsa i que "lo sabe todo el mundo ". Aranguren li pregunta pels remordiments, el penediment i el perdó, sense concretar. Fraga diu que això ho gestionarà amb el seu confessor.

Al final del programa li pregunten pel seu epíleg i Fraga, despreocupat, respon: "No hay epílogo. Cada uno tiene su vida y tene que hacer de ella lo máximo posible. Y como en el juicio universal de Papini, cada uno tiene su propia derivada. Pero en definitiva, sí hay que vivir con esperanza y con deseo de ayudar ". Un comiat sarcàstic de qui va firmar sentències de mort.