L'equilibri convergent de gestió i èpica

Hi ha tendència a menystenir la gestió: "No, aquest res, només administra". Tinc un respecte enorme per qui gestiona bé, i més quan es fa en temps de repartir més misèries que alegries. Però qui gestiona el dia a dia, que ara és el minut a minut, queda atrapat en el possibilisme. Costa veure més enllà. El Pujol que ara reclama èpica ho fa des de la distància de qui ja no gestiona i endevina horitzons ineludibles. Aquests dies Convergència viu el relleu amb el màxim poder real i la certesa que tindrà el dret i el deure de decidir, no només d'anar tirant. Hi ha el full de ruta sobiranista sobre la taula, però també altres equilibris, els de govern i partit, el de les aliances provisionals. I reptes com assumir que quan manes a tot arreu has de ser valent i eliminar duplicitats administratives, perquè allargar-ho delata repartiments interns encara més tristos que quan eren entre partits diferents. Però el risc i l'oportunitat principal és l'equilibri entre gestió del moment delicat i èpica amb visió històrica. Partit i govern poden repartir-se papers, però han d'anar cap al mateix lloc. L'un no pot vendre èpica mentre l'altre gestiona com pot i en una altra direcció. No és jo faig discurs, guanyo temps, i tu t'espaviles. He començat defensant els gestors perquè l'èpica de veritat existeix només quan algú té la visió i a més l'executa, la resta seria anar-ne parlant.