L’era dels sospitosos
ABUSOS. Amnistia Internacional denunciava la setmana passada a París “l’impacte desproporcionat” de l’estat d’urgència decretat a França després dels atacs del 13 de novembre. Més de 3.200 batudes, una dotzena de centres de culte tancats i més de 400 persones en arrest domiciliari. La policia ha utilitzat aquests nous poders de forma “abusiva, discriminatòria i injustificada”, diu Human Rights Watch. La pròrroga d’aquest estat d’urgència tres mesos més -com proposa el govern- pot acabar portant el país a un “règim d’excepció permanent”, advertia a Le Monde el Defensor dels Drets, Jacques Toubon.
A Brussel·les, en canvi, es veu una mica diferent. “Eren els últims de la cua i ara s’han posat els primers” a l’hora de compartir informació antiterrorista, assegurava anònimament un diplomàtic belga a Politico. Els atacs de París van deixar en evidència el gran forat negre de la cooperació policial a la Unió Europea. El 13 de novembre només la meitat dels 28 països membres de l’Europol participaven en l’intercanvi formal d’intel·ligència. Avui ja són 25.
REFORMES. “És necessari millorar la informació, la intel·ligència i els sistemes de prevenció, no només entre França i Bèlgica, sinó també a nivell europeu”, deia el primer ministre Manuel Valls la setmana passada a Brussel·les. Els belgues encara no s’han refet del ridícul global per la fugida de Salah Abdeslam, un dels autors dels atacs de París en recerca i captura. I Valls va jugar a la condescendència amb els sempre menystinguts petites Belges per amagar, de passada, les febleses del seu país.
El primer ministre representa la línia dura del govern, que defensa no només l’extensió de l’excepcionalitat sinó també revisar la Constitució per consagrar aquest principi de l’estat d’emergència i oferir als jutges la possibilitat de retirar la nacionalitat francesa als convictes per terrorisme. Reformes alimentades per la por a l’altre. Però cap investigació a fons fins ara, ni respostes públiques sobre què ha fallat en un país que ha patit els pitjors atacs de la seva història. Cap canvi en la política exterior.
El 2015 va transformar França, però és a partir d’ara que la societat francesa i les seves institucions han de definir com són capaces de viure amb el que ha passat i fins on pensen acceptar que això els canviï com a poble.
DESCONFIANÇA. Hi ha una França que vol explicacions. Però el govern s’excusa en el temor de donar encara més munició al populisme lepenista i acabar trencant la cohesió social. Les pors polítiques per sobre de les pors socials. Són els drets dels francesos els sacrificats en aquest fals dilema entre llibertat i seguretat. El dret de manifestació o d’expressió s’han vist escapçats i s’han suspès parcialment algunes convencions dels drets de l’home.
Tot està en qüestió en aquesta Europa de la desconfiança. El dret a la vida privada, a les nostres converses telefòniques o e-mails, a anar a estudiar o treballar en un altre país de la Unió Europea o la solidaritat amb els que fugen de la guerra. “Entrem en l’era dels sospitosos”, advertia el Defensor dels Drets de França, i ens pot acabar assenyalant a tots.
