Lesbos sense tòpics
Fa unes setmanes vaig fer referència en aquestes mateixes planes a la qüestió de les persones que ara mateix estan encallades a Grècia, a Macedònia i en altres contrades de l’Europa Oriental. Vaig voler deixar clar, en primer lloc, que com a fill i nét de refugiats republicans, tant per via paterna com materna, no em costava gaire entendre les tribulacions d’aquesta gent (però que aquesta circumstància biogràfica no em facultava a resoldre la qüestió per la via fàcil del sentimentalisme i els tòpics previsibles). La visita realitzada pel papa Francesc a Lesbos la setmana passada convida a repensar la qüestió. El mateix pontífex va declarar que, al capdavall, es tractava de sacsejar la consciència mundial. Doncs som-hi. Heus aquí la meva humil aportació.
Primer. Sorprenentment, increïblement, ningú no es pregunta què hi fa a Lesbos tota aquella gernació. Es parla de refugiats, d’un problema humanitari, d’un difús “conflicte”. Es parla vagament de la guerra de Síria, però ningú no gosa recordar que el problema de Daeix o Estat Islàmic deriva de la retirada, l’any 2011, de les tropes nord-americanes establertes a l’Iraq. La desatenció total d’una de les claus essencials de l’assumpte diu molt de les possibilitats reals de resoldre’l. A Europa criticar Obama no és de bon gust. Per això ningú no qüestiona aquella decisió irresponsable, comparable a la del primer ministre britànic Neville Chamberlain quan, l’any 1938, va decidir relativitzar la política expansionista del Tercer Reich i apostar per la pau (els paral·lelismes entre Obama i Chamberlain ens durien a una digressió massa llarga, però en tot cas existeixen).
Segon. De què -de qui- parlem quan parlem de refugiats? ¿Tenen alguna cosa a veure les famílies amb nens que provenen de Síria amb els joves africans o afganesos que també volen entrar a Europa? Òbviament, aquí podríem fer ús dels llocs comuns ensucrats i dir que tots són persones, etc. Molt bé: tots són persones, indiscutiblement. Però un cop dit això, el problema segueix on era. Són persones, sí, però representen problemes (i expectatives) molt i molt diferents en tots els sentits. Fingir el contrari no serveix de res.
Tercer. Quan els interessa, alguns sàtrapes del món àrab, especialment les monarquies del golf Pèrsic, apel·len a la umma o comunitat de creients, i s’esquincen la túnica teatralment per mostrar la seva pietosa, compassiva i fraternal solidaritat. Ara, en canvi, als refugiats de Síria no els fan ni cas. La raó és que això no els reportarà cap guany. Des d’aquesta perspectiva, es pot veure amb una descarnada claredat que tot el discurs que han generat sobre Palestina és equiparable al que Franco va crear sobre Gibraltar. És un enorme engany, molt especialment cap al mateix poble palestí.
Quart. Les institucions, com les paraules, estan connotades pels esdeveniments del passat. Algunes acaben sonant bé i d’altres malament, perquè les associem al que van acabar sent en el seu moment. El terme protectorat sona fatal: evoca els temps del colonialisme. En tot cas, és probable que ara mateix sigui la solució més raonable i efectiva per recuperar l’espai que va ocupar l’Estat Islàmic, amb garanties de seguretat reals per als que hi retornin. Com que la paraula porta mals records, la podem canviar per una altra; no crec que aquest sigui el problema.
Cinquè. Les divisions territorials manicomials que es van traçar després de la descomposició de l’Imperi Otomà, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, no són responsabilitat “d’Europa” sinó de dos països molt i molt concrets: França i el Regne Unit. Els que van decidir nomenar reis certs pastors de cabres nòmades, o negar un territori nacional als kurds, o inventar-se païsets de pa sucat amb oli per poder succionar petroli amb més comoditat, ara haurien d’assumir honestament els seus errors i empassar-se’ls amb patates, o fins i tot amb fish and chips. No estem parlant d’èpoques remotes, sinó de fets molt i molt recents: el Regne Unit va atorgar la independència a Kuwait el 1961. La reina que la va signar, Elisabet II, encara viu.
Sisè i últim. El papa Francesc va fer bé apel·lant genèricament al món per resoldre la situació que es viu a Lesbos. En tot cas, la responsabilitat directa del que hi passa no és pas “del món”, sinó de llocs molt més puntuals. Vull dir que no crec pas que el govern uruguaià o el vietnamita s’hagin de sentir moralment interpel·lats amb la mateixa intensitat que l’anglès, el francès o, en general, els dels països àrabs. Les nacions han d’assumir honestament la seva història, fins i tot la que no agrada.
