07/12/2011

L'escopeta espatllada

4 min

Ara fa uns dies van tornar a fer a la tele La escopeta nacional de Berlanga. La pel·lícula és de l'any 1977, però encara es pot fer servir per entendre realitats passades i presents i per imaginar-ne de futures. Concretament, l'endemà de mirar-la per televisió vaig topar en una tertúlia sobre el pacte fiscal amb el vell argument que Catalunya té un dèficit fiscal amb l'Estat, certament, però que el compensa amb un fort superàvit comercial. Com si una cosa i l'altra estiguessin relacionades. Com si resultés que els catalans venem a Espanya allò que fabriquem gràcies als impostos que paguem i no ens tornen.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Recordem de què va La escopeta nacional. Hi ha una cacera esperpèntica a prop de Madrid, on acuden personatges estrafolaris i anacrònics, poc laboriosos i que viuen de glòries passades. Aviat ens assabentem que tota aquesta cacera la paga de la seva butxaca un fabricant català (en Sazatornil broda el paper) i tots els altres se n'aprofiten sense manies, tot i que menystenen i humilien el fabricant. Per què els ho paga tot, doncs? Perquè el fabricant català creu que la cacera li servirà perquè un ministre que hi acut faci obligatòria la instal·lació dels porters automàtics que ell fabrica a tots els blocs de pisos espanyols.

La escopeta nacionalés una doble caricatura. Caricatura pel gènere, la farsa. Caricatura perquè passa en el franquisme, que és en això la versió exagerada i caricaturesca d'una lògica que ve d'abans. Però darrere les caricatures hi ha sempre un punt de veritat. No entro ara en el que podríem anomenar la caracterització social. Parlo només d'un repartiment de papers diguem-ne territorial. El català fabrica porters automàtics. Però per vendre els seus porters automàtics necessita que el Butlletí Oficial de l'Estat els converteixi en obligatoris. I el BOE l'escriu el ministre. El ministre i l'industrial català es necessiten mútuament, a la pel·lícula. No s'estimen, no s'agraden, les identitats i els valors els separen, però tenen interessos complementaris. El català fa falta per pagar-ho tot. El ministre, per protegir des del BOE, des dels mecanismes de l'Estat, el negoci del català. I després hi ha tota una legió de penques que se n'aprofiten.

Què hi ha de veritat en això? Hauríem de dir, més aviat, què hi havia. Catalunya va fer la revolució industrial i va aconseguir així un grau de progrés i de benestar. Però era una industrialització fràgil, poc competitiva en preus i qualitat. Entre altres coses, perquè es va fer sense fonts d'energia barates. Per sobreviure, la indústria catalana necessitava tenir captiu el mercat espanyol: que un senyor de Salamanca hagués de comprar productes catalans, tant perquè a Salamanca no els fabricaven com perquè així li sortien més bé de preu que importats de l'exterior. Els teixits anglesos, posem per cas. Per això la indústria catalana era proteccionista: perquè el mercat català és massa petit, el mercat internacional era inabastable i necessitava que li protegissin l'hegemonia en preu al mercat espanyol amb l'aranzel. Podríem dir que, en termes i temps de La escopeta nacional, els catalans paguen l'Estat, com en Sazatornil paga la cacera, però obtenen a canvi una certa protecció de l'Estat, l'equivalent a l'obligatorietat dels porters automàtics. Uns tenen el BOE i el poder polític. Els altres, la indústria. Uns manen. Els altres paguen. Els menyspreen i els mantenen allunyats del poder polític, però si més no creen les condicions en què poden vendre.

En els termes de La escopeta nacional es podria dir que el dèficit fiscal quedava en part compensat pel superàvit comercial: pagues la cacera, però col·loques porters automàtics a través del BOE. Però ja fa temps que l'escopeta que caricaturitzava Berlanga està espatllada, no funciona. En primer lloc, ha canviat Espanya. Des de fa algunes dècades, l'estat espanyol ha imaginat una estructura econòmica i una xarxa d'infraestructures que tendeixen a concentrar-ho tot a Madrid, que vol ser a la vegada capital política i capital econòmica, manar i fabricar, Roma i Torí: vol continuar tenint el BOE, que dibuixa els mapes de les infraestructures, i a més a més vol tenir les fàbriques de porters automàtics. I al damunt vol fer servir el BOE a favor de les seves fàbriques. Però, a hores d'ara, si es venen productes catalans a Salamanca no és gràcies al BOE ni a l'aranzel. Ningú no compra cava català a Salamanca perquè el BOE l'ajuda, sinó perquè el troben bo o el troben bé de preu (i de vegades el deixen de comprar perquè és català). I el cava català no s'ha de refiar només de les ampolles que ven a Salamanca, sinó de les que ven a Nova York o a la Xina.

A hores d'ara, en Sazatornil ja no hauria de pagar caceres a Madrid perquè l'Estat obligui a comprar els seus porters automàtics, perquè l'Estat ja no pot fer-ho, perquè el mercat espanyol és obert i perquè el fabricant de porters automàtics els ha de vendre a tot el món. En el vell pacte de La escopeta nacional tothom en treia algun avantatge. Ara han desaparegut les contrapartides. En un món global, on tenim aquí producte de tot arreu i necessitem col·locar a tot arreu producte d'aquí, s'ha trencat el mecanisme que aguantava la trama de La escopeta nacional.

Però en Sazatornil continua pagant la cacera.

stats