Publicitat
Publicitat

L'esquerra i el pensament de progrés

En nom de la cultura podem parlar de moltes coses. De gairebé tot i, en general, amb una legitimitat afegida que rarament es qüestiona. De vegades tothom s'hi atreveix. No és que cregui que aquest fet sempre és correcte; constato només una realitat que permet parlar de política a un intel·lectual i alhora a un cantant de pa sucat amb oli, beneït, això sí, per l'èxit dels 40 Principales. El primer parla de la societat, de la crisi o de política perquè li toca i perquè la seva vida i la seva obra són una reflexió constant sobre tot el que ens envolta. I el segon, perquè hi ha un periodista que ha d'omplir una pàgina del diari o deu minuts de la tertúlia de cada dia a la ràdio, i probablement perquè ningú li ha ensenyat quelcom tan senzill com és callar quan no tens res a dir.

Que la gent de la cultura parli de política és imprescindible. En darrera instància, la política és un fet cultural essencial, i només serà amb més cultura quan les idees que impregnen tota dinàmica de progrés social derrotaran definitivament les tendències nocives de la societat, com ara la mirada curta de l'enriquiment personal fora de mida, els greuges de qualsevol divisió social que negui la dignitat de les persones o que posi en qüestió la recerca d'una autèntica igualtat d'oportunitats entre tots els éssers humans.

Un pensament idíl·lic així no és mai indiferent a la gent de la cultura. Per això convé donar-los la paraula tants cops com sigui possible i convidar-los a posar el seu mestratge a disposició de la consciència crítica que, mal que bé, encara ens regira l'estómac i ens humiteja la mirada.

Amb tot això l'esquerra europea va construir aquest bé preciós que anomenem estat del benestar, i també amb tot això la mateixa esquerra va aconseguir consolidar unes polítiques culturals públiques que, associades a l'educació universal, estenien a àmplies capes de la població i de manera irreversible el coneixement, l'art i els instruments de creació i participació cultural.

Però aquesta esquerra tossuda i eficaç a l'hora de gestionar els aparells de l'administració pública va acabar arraconant els intel·lectuals i els artistes, convocant-los per parlar únicament de cultura, limitant el debat a les maneres de gestionar-la i, encara pitjor, contractant-los sistemàticament per tal de conduir-la de manera més o menys orgànica. I, de sobte, quan la crisi apareix i la dreta esdevé més creïble als ulls d'una societat temorosa i necessitada de conservar el poc o molt que ha aconseguit, els intel·lectuals i els artistes no existeixen.

Avui, l'esquerra està òrfena de pensament cultural; o potser, i m'agrada més pensar-ho així, la cultura està òrfena de pensament d'esquerres. Però no és una situació irreversible ni definitiva, perquè el futur segueix estant per construir i aquest repte apel·la indefectiblement l'art i el pensament.

Si l'esquerra vol recuperar el seu lideratge cultural i, per tant, la legitimitat moral que acompanya les idees de progrés, cal que convidi intel·lectuals i artistes a parlar menys de cultura i a parlar més de política, i cal que passi la vergonya d'escoltar veritats desagradables i d'aguantar crítiques inevitables sense posar en dubte el valor de la seva paraula.

En realitat, no s'ha acabat cap etapa. A diferència dels que creuen que tenim un model esgotat i que cal repensar les prestacions públiques perquè són insostenibles, el que ha passat és que l'enemic per fi ha donat la cara. La involució ideològica que ara triomfa fa 40 anys que es prepara en desenes de laboratoris neoconservadors esperant el moment oportú per fer la guerra. I em temo que l'autèntic camp de batalla no són els bancs ni les grans corporacions financeres, sinó la fortalesa moral que genera respostes associades al coneixement i a la cultura.

La tecnologia ens esclavitza i ens allibera; ens converteix en joguines en mans de grans estratègies comercials, però alhora ens comunica i ens interrelaciona i, per tant, representa una enorme oportunitat per repensar la política, cosa que serà molt difícil si no tornem la paraula a la cultura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT