L’estiu dels pares

“Podem quedar?”, preguntes amb desfici. Quedar. Em fa molta gràcia la paraula. Com sortir, que també em fa riure molt. “Surto amb tu, sortim junts, avui sortirem, perquè hem quedat”. Vols quedar amb algun nen de classe (t’és una mica igual amb quin) per jugar. Se’t fa llarga la idea de l’estiu sense els amics, tothom escampat, aquest al casal de l’escola, l’altre al campus de tanatopràxia en anglès i aquell al curset de futbol amb animals de granja. Els grans parlem dels nostres estius, quan us veiem. Diem que ens avorríem molt (molt més que vosaltres) i acabem arribant a la conclusió que això era bo, on vas a parar, no teníem dibuixos tot el dia, ni internet, havíem d’entretenir-nos i la iaia que ens deia: “Aquesta nena està ociosa”. Tot això.

Però jo també trobo a faltar els pares de l’escola, que, després dels anys, ja són els meus amics. Fa set o vuit anys que ens coneixem, des de P-3, tan tímids i amoïnats a la porta del parvulari, esperant-vos a vosaltres a la sortida, com qui espera els Beatles. Ens hem fet els favors de la tribu. Em portes en cotxe a casa? Et sobra un casc de bicicleta? Em fas una foto dels deures que la meva se’ls ha descuidat? El teu té polls?

La nostra amistat s’acabarà (potser perdura) quan cadascun de vosaltres comenci secundària. Ja comencem a pensar en aquell dia. Ho diem sovint a la porta de l’escola, compartint una preocupació i una alegria molt grans. Sé que hi ha qui es queixa de la murga dels grups de WhatsApp de pares, sé que hi ha qui explica que és “molt poc sociable” i que “segur que cau molt malament a la resta de pares de la classe, perquè no va mai enlloc”. Jo puc dir que estic a gust amb alguns d’ells, que els trobo a faltar, que em són mig família. Que potser la nostra amistat dièsel es pot comptar pel nombre de càpsules usades de Nespresso que ens hem anat passant els uns als altres per als innombrables treballs manuals de tots aquests anys.