L'estiu que ens espera
Doncs sí, arriba l'estiu i es multipliquen els símptomes que ens permeten fer-nos càrrec de l'arribada de la primera onada de calor. Els més habituals serien la sudoració indiscriminada i una ansietat creixent per consumir líquids refrescants, però, com que la majoria de la gent ja ha aconseguit (com volia Plotí) prescindir del propi cos, hi ha altres indicis que ens obliguen a recordar que l'estiu és aquí: des de la tendència creixent del personal a un mal humor incompatible amb la idea de civilització, fins a la repetició obsessiva dels anuncis d'Estrella Damm i El Corte Inglés, passant per la presència massiva de jubilats europeus als controls de seguretat dels aeroports o els comentaris sobre les cròniques futbolístiques de Sara Carbonero. Podem no sentir-nos les orelles, però tots els fenòmens esmentats ens porten a la mateixa conclusió: ha arribat l'estiu.
Hi ha una altra pista infal·lible que ens corrobora la mateixa certesa, i és que els polítics es posen a parlar de futbol. Mariano Rajoy va intentar dissimular el que de fet era l'ensorrada del sistema bancari espanyol en el debut de la roja a l'Eurocopa, i des d'aleshores no ha deixat de refugiar-se en el nacionalisme futboler (que és el més furibund de tots) per tal d'ocultar el desembarcament a Madrid dels homes de negre, que ara resulta que no són Serrat i Sabina, sinó uns senyors que vénen de Brussel·les per aplaudir els encerts del govern espanyol en la gestió de la crisi de l'euro (no com en temps del llegendari Zapatero, del qual alguns encara afirmen que realment va existir).
Ve a tomb tot això per permetre'ns de fer una petita predicció: de la mateixa manera que l'estiu és l'època predilecta per a tota mena de collonades, també ho és perquè els governs (especialment els que disposen d'una majoria absoluta) prenguin les decisions més impopulars. Ja se sap, és una època mandrosa i somnolent, i durant un parell de mesos la ciutadania està molt més ocupada a planejar la manera de separar-se de les seves parelles (després, en tornar de les vacances, no ho faran, per culpa de la crisi), o a intentar seguir les evolucions del Touramb la ment obnubilada a causa del cant de les xitxarres dins la pineda. Vaja, que és un temps en què ens trobem especialment indefensos i vulnerables, i en què resulta (encara) més fàcil que el governant desaprensiu pugui fer impunement de les seves.
Després d'un curs com el que hem passat, doncs, no és forassenyat imaginar que a la tornada de setembre ens trobarem amb un panorama semblant als de les pel·lícules de Godzilla: augment de l'IVA, més desprotecció de jubilats, aturats, immigrants i malalts, ofensiva reduplicada contra les modalidades lingüísticas , noves injeccions massives de diner públic a un sistema financer essencialment podrit, imminència del rescat integral d'Espanya... I el més terrible de tot: el clam per destituir Vicente del Bosque per haver-se rendit a l'avorriment (gens viril ni hispànic) del tiqui-taca.
