25/10/2016

L’estrepitós sí de Rajoy

2 min

Don Mariano va dir ahir al rei d’Espanya que sí, que aquesta vegada acceptava de bon grat el seu encàrrec de formar govern. ¿Com volíeu que no ho fes amb tota la dreta espanyolista (PP, C’s i el PSOE finalment raonable) suplicant-li de genolls que ho faci? L’Íbex i el FLA tenen raons que el cor -i la raó mateixa- desconeixen, i la mitja Espanya subsidiada eructava ahir finalment de satisfacció, mentre la mitja que paga s’ho mirava, com va anunciar el poeta Antonio Machado, amb el cor glaçat. Amb el cor glaçat i fent aquella cara que feien els rebels que fracassaren, mentre observen les desercions en massa que es produeixen al seu voltant en un radi de magnituds postnuclears.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mariano Rajoy, que la setmana passada a Brussel·les feia gala de l’anglès café con leche que prestigia els dirigents del PP per anunciar als seus atònits interlocutors que seria investit in one hour, és un mandatari amb un recorregut peculiar. La seva tasca al capdavant del govern espanyol es divideix de moment en una primera legislatura durant la qual va capgirar literalment el programa electoral amb el qual havia accedit a la presidència i en un any en funcions durant el qual ha acabat d’emergir a la vista de tothom, i en tota la seva pútrida esplendor, l’oceà ocult de corrupció que dóna carta de naturalesa al PP. És remarcable que, com més gruixuts i més obscens han estat els escàndols acumulats per la formació que lidera Don Mariano, millors han estat les seves expectatives electorals, segons no s’han cansat de recordar els harúspexs demoscòpics, amb una insistència com a mínim digna de sospita.

Però si algú s’ha cregut les enquestes ha estat el PSOE, o aquesta part del PSOE que ha preferit liquidar el seu secretari general, declarar una guerra civil interna i prostrar-se als peus de l’adversari de tota la vida abans que concórrer a unes eleccions que ells mateixos han decidit donar per perdudes abans que ni tan sols es convoquessin. Ja era ben cert que Spain is different : el bipartidisme entès a l’espanyola ha acabat forjant l’únic partit d’Europa imputat (o investigat, si volen l’eufemisme) en tot el seu conjunt per corrupció, i l’únic partit d’Europa que, davant de l’oportunitat de presentar-se a unes eleccions, s’estima més autodestruir-se. Amb gran estrèpit, això sí. Totes dues coses: la corrupció del PP i l’autodestrucció del PSOE són estrepitoses fins a l’ensordiment, que al cap i a la fi segurament és el que es buscava.

I és que sords com una maça com ens han deixat, deuen confiar que no sentirem les alarmes que ens avisen del que ja hem hagut de sofrir i del que encara ens espera: més retallades, més pobresa estructural, més fracàs educatiu i laboral, més odi contra refugiats i immigrants i més guerra bruta (política i judicial) contra el procés català. Més cinisme, més mentides, més fractures i factures socials. D’aquest espectacle indigne tenen la barra de dir-ne socialdemocràcia, i ens pensàvem que ja ho havíem vist tot. Però faltava l’acte final.

stats