L’estriptis de Christopher Walken
Veient com aquest membre del directori del Banc Central Europeu que es diu Bruno Coeuré s’ha apressat a parlar de la qüestió grega, he recordat Christopher Walken a la pel·lícula Pennies from heaven. En Coeuré ha dit que la disposició de la Unió Europea és “de diàleg, de cooperació amb Grècia”, i que per això “s’obriran negociacions amb el nou govern”. Perquè, ha dit també, “hi ha una manera diferent de fer les reformes, però això no suprimeix la necessitat de fer-les”. Oh, i tant.
Dies enrere, quan Syriza era només una amenaça, cap membre del Banc Central Europeu parlava de diàleg i molt menys de cooperació. Al contrari. Que per ventura parla de diàleg el funest usurer Lheureux quan li reclama els deutes a Madame Bovary? Esclar que no. Somriu, li diu que la comprèn, però que ha de cobrar o parlarà amb el seu home. I quan ella li retorna una petita part del deute, ell l’entabana de nou perquè li compri -i ja ho trobaran, no hi ha pressa- una bossa de viatge. Només un boig hauria parlat de la necessitat de diàleg dies enrere, quan Syriza era només una amenaça.
El govern d’Espanya fa el mateix amb la qüestió catalana. Es tracta de fer por i de repetir frases que semblen més aviat lletres de Bowie: “Vagareu per l’espai exterior pels segles dels segles”. Però si ho aconseguim, si per aquelles coses hi ha una majoria que ho demana, una majoria que vol l’oportunitat de fer un país de bell nou (qui sap si sense monarques, ni desfilades militars, ni IVA insuportable per al teatre) i si aquesta majoria es planta i passen coses, llavors el diàleg arribarà. La negociació serà urgent. Tindrem més diàleg que Plató.
Per això penso en Christopher Walken interpretant aquella cançó de Cole Porter que es diu Let’s misbehave, al damunt de la barra del bar. Ve a dir que ser bon noi no et porta enlloc i que els avantatges els acaben aconseguint els dolentots. “Portem-nos malament”, canta mentre es despulla.
