L'etern trencaclosques
Insostenible. L'hegemonia electoral de CiU li dóna força i arguments per afrontar una tasca llargament ajornada, i que en l'actual festival de la tisorada sembla més oportuna que mai: la reforma de l'actual model d'ordenació territorial. L'inextricable puzle administratiu català, conseqüència de la superposició d'administracions, és un exemple d'ineficàcia, duplicitat, clientelisme i malbaratament de cabals públics. El nostre és un territori relativament petit i té 940 municipis (per alguns experts, amb 100 faríem de sobres). Al damunt, hi hem amuntegat consells comarcals, ens metropolitans, diputacions provincials, delegacions de la Generalitat i les restes de l'administració perifèrica de l'Estat. És molt més del que podem mantenir, i suposa una autèntica murga per als ciutadans que perden temps i esforços buscant quotidianament la finestreta correcta.
contrapoders. El caos territorial és un pecat compartit per CiU i pel PSC, que històricament han abusat de les institucions com a trinxeres de contrapoder. En temps de Pujol, Maragall va utilitzar la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) com a plataforma, i el PSC va dilatar o obstaculitzar el traspàs de competències de les diputacions que controlava. Per la seva banda, CiU va aprovar el 1987 un nyap conegut com a llei d'ordenació territorial, que va suprimir la CMB (sense donar al fet metropolità una resposta alternativa digna de tal nom) i va imposar uns consells comarcals dotats d'un sistema electoral fet a mida de CiU, per tal de contrapesar el poder municipal socialista. La creació de la comarca com a ens de cooperació local tenia sentit si les competències provincials passaven a les comarques o a la Generalitat, desplegada en vegueries, però aquesta segona fase no es va abordar mai. El segon tripartit va aprovar el 2010 la llei de vegueries, que també dorm el son dels justos perquè el govern Zapatero s'hi ha mostrat contrari i -pel que sembla- CiU no en farà un cavall de batalla, almenys fins a la pròxima legislatura.
responsabilitat. La incapacitat dels successius governs de la Generalitat per consensuar un nou format territorial és una demostració més de la deixadesa dels partits majoritaris a l'hora de pactar estratègies unitàries en temes bàsics. El retard en la redacció de la llei electoral -una altra vergonya atribuïble al tacticisme dels uns i dels altres- n'és un altre exemple ben lacerant. Mentrestant, hem de patir una arquitectura institucional feta a base de pedaços, aplicada a mitges, amb un cost inassumible en termes econòmics i d'eficàcia administrativa. Posar ordre a aquest marasme és una obligació de tots, però molt especialment de CiU. Ara que la Generalitat no ha de fer front a contrapoders locals, podria ser l'ocasió propícia per fugir de la política de vol gallinaci. Sembla que en els pròxims anys no se'n parlarà: la crisi econòmica és una coartada infal·lible. Però si esperem gaire, els convergents ja hauran assaborit les delícies d'aquesta fenomenal menjadora que és la Diputació de Barcelona. Tant de bo no si s'hi malacostumin.
