L'eurofarsa britànica
Els britànics o, per ser més exactes, els anglesos sempre han sentit una desconfiança insondable envers tot el que hi ha a l'altra banda del Canal. El gran poeta Wystan Hugh Auden, observant un "culte a les amanides" feia broma dient que el sud d'Anglaterra "no semblarà pas diferent", abans no passi gaire temps, "del Continent".
Auden, esclar, escrivia abans del naixement de l' euroescèptic tory . L'ascendent d'aquest espècimen -emanació d'una nació que fou imperi- va quedar reflectit en el veto de David Cameron a una Europa amb més cooperació fiscal i amb sancions més dures a les nacions que entrin en la dinàmica grega.
L'euroescèptic vol menys Europa, no pas més. En lloc d'una "unió cada vegada més estreta", l'euroescèptic en vol una de més laxa o, si pot ser, cap en absolut. Al cor d'aquests senyors i senyores (val a dir que, amb una majoria aclaparadora, són senyors) hi batega l'esperit de l'"hora més gloriosa" de la Gran Bretanya i de l'heroica resistència del Regne Unit (amb una petita ajuda dels ianquis) contra la Luftwaffe. Ara, però, l'oponent és la sorruda Frau Merkel d'Alemanya.
O així és com ho veuen els tories . Arran del no de Cameron s'ha parlat molt sobre la recuperació de l'esperit de bulldog britànic. L'autoengany és un atribut contumaç dels antics imperis. Cameron -que sense companys ni preparació va jugar malament les seves cartes-, de fet, més que estar en contra de l'acord, volia aprofitar l'oportunitat per obtenir concessions per a aquelles mateixes institucions financeres de la City de Londres que són vistes com a pèrfides culpables del daltabaix financer del 2008 i de les seves funestes conseqüències. La negativa ha estat políticament inadequada, sobretot per la hipocresia egoista mostrada per una Gran Bretanya que, a dia d'avui, sembla una immensa gestora de fons d'alt risc ubicada en un paradís fiscal.
Fins i tot sense unes eleccions a tocar, en el termini de cinc mesos, el president francès Nicolas Sarkozy hauria tingut la temptació d'evitar donar la mà a Cameron. Havent-hi eleccions, l'oportunitat de fer un gest de desdeny cap a la Pèrfida Albió era massa bonica per deixar-la passar. I esclar, el diari sensacionalista britànic The Sun , que professa una aversió pels gals superada només per l'aversió que professa pels alemanys, va etzibar a Sarko, fent un joc de paraules: " Who do you think EU are? "
Després d'uns balbucejos indecisos, el vice-primer ministre, Nick Clegg, ha anat més enllà d'aquesta comèdia i ha fet una cosa semblant a una reflexió estratègica. Ha declarat que està "amargament decebut" per la decisió de Cameron i ha afegit que "No hi ha res de bulldog en el fet que la Gran Bretanya quedi surant enmig de l'Atlàntic, sense ser a Europa amb el cap ben alt, sense que Washington ens prengui seriosament".
No existeix una estratègia euroescèptica, a tot estirar el que hi ha és una tàctica per treure rèdit polític a curt termini. Durant molt de temps, l'ampliació d'Europa fins als 27 membres posterior a la Guerra Freda va fer que es deixés de banda la necessitat de profunditzar. Aquesta Gran Bretanya que vesteix d'executiu mai no va tenir cap interès en la unió política, però considerava que un mercat europeu sense límits li era profitosa. Però la crisi de l'euro ha posat de manifest la necessitat d'un impuls conjunt per dotar la moneda compartida d'una espina dorsal política. I d'aquesta manera també ha posat de manifest l'ambivalència britànica que ja va provocar que De Gaulle digués non dues vegades a l'entrada del Regne Unit.
Com ha observat Warren Buffet, "quan baixa la marea veiem qui nedava sense roba". La posició mesoatlàntica, en el moment que els Estats Units pivoten cap a l'Àsia, podria resultar massa solitària a una economia britànica que depèn molt de la zona euro.
Esclar, el pacte fiscal que van refusar els britànics encara no ha passat de les paraules a la realitat, i Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu, es nega a subministrar la liquiditat necessària per fer que els mercats de moneda i d'obligacions de renda fixa puguin funcionar. Segurament passarà un cert temps abans que la reforma no es promulgui. Però ha arribat el moment decisiu. Ara les posicions queden clares. El pacte proposat representa el reconeixement necessari, tot i que amb retard, del fet que l'euro va ser un pas irrevocable cap a la integració política i sobretot fiscal que cal per sostenir la divisa. Una unió més estreta significa precisament això. Amb més subtilesa i menys grandiloqüència, la Gran Bretanya hauria pogut acompanyar aquest procés sense adoptar l'euro. En canvi, ara ha quedat aïllada.
Potser no és casual que el veto de Cameron coincidís amb la presència del jove Aidan Burley, un tory euroescèptic, en una festa d'homes a Val Thorens (les pistes d'esquí dels Alps francesos amb un nom de ressonància alemanya) amb una colla d'amics vestits amb uniformes de les SS que feien el salut nazi en plena gresca.
La llibertat desafiant i la independència dels britànics són autèntiques virtuts demostrades al llarg del temps. Però la veritat sobre els euroescèptics que hi ha darrere de la pífia de Cameron a Brussel·les és que converteixen la glòria del passat en una comèdia. La seva nostàlgia per la grandesa britànica no sol ser res més que la cridòria d'una colla d'esnobs insulars que semblen haver de fer grans esforços per contenir el feixista que porten dintre.
Marx va dir que la història es repeteix: primer com a tragèdia, desprès com a farsa. Un primer ministre britànic que diu que només col·laborarà amb Alemanya per salvar l'euro si els bancs de la City de Londres obtenen una exempció de l'impost a les transaccions financeres, mentre un tory membre del Parlament es diverteix en una festa amb uns imitadors de nazi, i un altre tory es vanta dient que Cameron va "jugar de meravella": és difícil imaginar una farsa millor.
