Publicitat
Publicitat

L’exemple d’Escandinàvia

“Com demanarà el govern danès que es respecti el dret dels pobles a la lliure determinació, en relació amb l’àmplia majoria del Parlament català, la societat catalana i el govern català que volen fer un referèndum sobre la independència?” Aquesta és la qüestió adreçada al ministre d’Afers Estrangers danès, Martin Lidegaard, presentada a proposta del partit d’esquerres Enhedslisten (coalició roja i verda), que el 19 de maig es va sotmetre a consideració del Parlament de Copenhaguen. En el text aprovat sense cap vot en contra, el Folketinget -que els amants de la ficció política coneixen perquè és un dels escenaris de l’absolutament recomanable sèrie Borgen - va instar els governs català i espanyol al diàleg democràtic i pacífic en la qüestió de la independència. Pocs dies després, el ministre García-Margallo feia rectificar d’una manera diplomàticament vergonyosa el seu homòleg danès, però la moció, que va més enllà de la consideració d’afer intern amb què s’han escapolit de l’escomesa bona part dels representants polítics de la UE, roman com un precedent ineludible en la complicada però incansable internacionalització de l’afer català. Verba volant, scripta manent.

Dinamarca, amb una població de menys de sis milions d’habitants, una llarga tradició democràtica, uns índexs de benestar i equitat elevats i una economia competitiva, s’observa des de diversos àmbits, juntament amb la seva veïna Suècia, com un exemple per a una Catalunya independent. El 2013 els economistes Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig -col·laborador setmanal d’aquest diari- van publicar el llibre Com Àustria o Dinamarca. L’Escandinàvia, com aquell “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, en paraules d’Espriu, té una llarga tradició com a inspiració per a Catalunya. Tots recordem l’atracció sueca del Jordi Pujol més socialdemòcrata, l’impacte del primer ministre Olof Palme en l’esquerra catalana o, més recentment, l’apologia del sistema educatiu finlandès feta pel pedagog Xavier Melgarejo, amb visites de diferents representants polítics catalanes a les escoles d’aquest país.

L’exemple escandinau ve de lluny. Me n’adonava llegint l’important recull de textos del gran liberal català Lluís Nicolau d’Olwer titulat La lliçó de la dictadura, que, a diferència d’altres volums publicats a la col·lecció Biblioteca del Catalanisme, ha passat pràcticament desapercebut. L’any 1928, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera i retornat d’un viatge a Dinamarca, el polític català lloa “l’esperit de convivència” d’una “petita nació que serva gelosa la seva independència material i la seva personalitat moral, mai i en res no s’acantona dins el particularisme exclusivista”, que esdevé capdavantera en el desarmament militar en un moment tan crític com el període d’entreguerres i que no té por del reconeixement de les comunitats nacionals més enllà de les fronteres dels estats. Un any després hi tornarà per reclamar “l’estímul nòrdic” d’uns pobles “superiors encara en nivell de cultura als anglosaxons, i a més, reduïts de població i de potencialitat econòmica. [....] Pobles d’alta cultura espiritual -és a dir, d’un sentit refinadíssim de llibertat i de dignitat- fa temps que ja no sacrifiquen els vells mites i han sabut crear un nou tipus d’estat, que no té per missió imposar-se, sinó garantir”. Pel que fa al món literari i filosòfic, no gaires anys abans, un jove Joan Estelrich queda fascinat pel filòsof danès Søren Kierkegaard, que havia introduït a l’estat espanyol Miguel de Unamuno, i li dedica diversos estudis.

Però la mirada catalana als països del nord d’Europa és encara més reculada. Antoni Rovira i Virgili fa salt periodístic des de la seva Tarragona natal fins a la redacció d’ El Poble Català de Barcelona gràcies a un article dedicat a la separació (o dissolució de la unió) de Noruega de Suècia, l’any 1905. Des del mateix diari, Eugeni d’Ors, el Xènius orientador del Noucentisme català, saluda la “Noruega imperialista” que emergeix. Anys abans que aquests dos intel·lectuals de la nova generació es fixessin en l’Escandinàvia política, els modernistes ja havien admirat l’esplendor de la cultura sueca amb el dramaturg i poeta Henrik Ibsen al capdavant.

Hi ha exemples que perduren, que mai deixen de projectar una influència incessant quan s’hi dirigeix una mirada constant en el temps. Aspirar a ser “com Dinamarca o com Suècia” -Noruega és actualment un exemple més complicat- té una llarga tradició a Catalunya, un país que no ha deixat mai de cercar aquest tipus d’exemples internacionals en la seva lluita per ser.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT