Publicitat
Publicitat

Hem de saber què som

L' elector és volàtil. Ja no es pot predir el comportament electoral, perquè hi ha molts factors en joc, i els interessos dels ciutadans són molt diversos. Els partits lamenten aquest fenomen, que anirà a més en els propers anys, perquè els dificulta molt l'elaboració d'un discurs que sigui útil i atractiu per a una majoria. Ningú, però, té nostàlgia d'aquells blocs monolítics, de persones que es podien agrupar fàcilment en funció de la seva classe social i de la seva opció ideològica. El fet, en tot cas, és paradoxal. Ha guanyat una concepció que no és real, ara tothom considera que forma part d'una àmplia classe mitjana que participa en l'esfera pública, que es beneficia dels nous temps. La realitat és que hi ha una distància que es va ampliant, incrementada per la crisi econòmica, entre uns ciutadans ben informats, amb bons ingressos, que sí que participen en els afers públics, i uns altres ciutadans que han perdut possibilitats i que desconfien que a Catalunya funcioni realment l'ascensor social del qual s'ha vanagloriat tants cops el president Jordi Pujol.

La conversa és de fa una setmana. Uns professors d'un centre de secundària d'un barri perifèric de Barcelona es lamenten que la seva encomiable feina des dels anys vuitanta ara no té recompensa. Si aconseguien que entre seixanta i setanta alumnes fessin la selectivitat cada any per anar a la universitat, ara no passen de deu. El seu esforç no pot ser l'únic. Els valors familiars han canviat, i això és especialment greu entre les classes populars de determinats barris de Barcelona i de les principals ciutats catalanes, que ja no entenen que el millor que poden oferir als seus fills no es cap herència monetària sinó uns bons fonaments educatius. El fet determinant, apunten aquests professors, és que els joves als quals tracten d'educar ara han perdut l'interès bàsic: conèixer, saber, ascendir, investigar, viatjar... L'explicació del professor té moments, però, divertits. A secundària encara -i espero que durant molt de temps- s'explica la Revolució Francesa. L'argument central per fer-ho no és la voluntat que es coneguin un cúmul de dades històriques, d'inculcar tots els noms il·lustres, com aquell curiós pare Jacques Roux, sinó un de més important: hem de saber què som. El jove de setze o disset anys ha de saber què és i com vol inserir-se en la societat, i la Revolució Francesa pot ser una excusa per conèixer que hi ha hagut i hi ha posicions polítiques diverses, que existeix una divisòria entre esquerra i dreta -encara que sigui difuminada-, que existeix una gestió centralitzada o regionalitzada o autonòmica o federal, que hi ha comunitats polítiques que volen seguir-ho sent. Que la política, carai!, és vital per a les nostres vides. El desinterès, però, és total. El centre de tot és el mòbil i el Facebook. Els professors no saben què més poden fer.

El periodista Joe Bageant ho explica molt bé al seu llibre Cròniques de l'Amèrica profunda (el títol en anglès és força diferent i més explicatiu: Deer Hunting with Jesus. Dispatches from America's Class War ). En el cas americà, el fenomen d'una bona part de la societat que viu al marge de tot està molt més estès. Bageant se centra en els obrers blancs americans, milions de persones que són un subjecte fàcil per a la demagògia, de la qual, en gran part, viuen els republicans i el moviment del Tea Party. "Quan la felicitat es basa per complet en unes condicions de vida materials que amb prou feines es poden percebre -una camioneta nova aparcada a l'entrada de casa, un Ipod a la butxaca, l'accés a diverses formes d'entreteniment sense interrupció-, resulta fàcil ser feliç", ironitza desencantat. Bageant, un senyor molt recomanable i que forma part d'aquest col·lectiu blanc i obrer -no escriu d'oïdes-, parla de l'"holograma americà". L'analisi el comparteix també un bon escriptor americà, Rusell Banks, al seu llibre Somniant Amèrica .

Esperem que aquest holograma no arreli a Catalunya, encara que n'hi hagi bastants indicis. En els darrers anys hi ha hagut moltes persones que no han sabut qui eren, ni què tenien entre mans, ni han pensat en el futur. És veritat que els han incentivat, que el conjunt de la societat ha empès molta gent a creure que tots érem classe mitja, o mitja alta, tenint accés a tots els aparells d'entreteniment, grans televisors, sent partíceps del gran consum. És una qüestió sobre la qual el nou govern s'hauria d'obsessionar: impedir que s'engrandeixin les distàncies i consolidar i potenciar l'ascensor social de què sempre parla Jordi Pujol.

El president entrant, Artur Mas, ho ha reconegut i denunciat durant la campanya electoral: el fracàs escolar, encara que els resultats del PISA ens hagin aportat un xic d'esperança, no es pot permetre. Però tan important com impedir les distàncies socials és fomentar que cadascú sigui conscient del que és, i del que pot ser en el futur, de no enganyar a ningú, i de no permetre que s'enganyi ni que s'espanti a cap ciutadà amb qüestions com la immigració, com tristament s'ha vist en la campanya electoral.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT