L’extraradi i la feblesa dels incerts
Pablo Iglesias no s’explica què ha pogut passar a Catalunya perquè Lluís Llach, aquella veu que en els vinils dels seus pares era un símbol de l’esquerra antifranquista, ara siguia la llista d’Artur Mas i no a la seva. La seva perplexitat ha deixat flotant en l’ambient dos conceptes amb què resulta fàcil prendre mal: l’etnicitat i l’extraradi. Al sobiranisme li agrada dir que aquest és un discurs tronat, dels anys 70, però tan cert és que l’extraradi i l’etnicitat jugaran un paper rellevant en els resultats del 27-S com que el discurs del líder de Podem és trampós i s’alimenta de mitges veritats o fins i tot de mitges ignoràncies.
Sociològicament, l’extraradi és un espai urbanístic en què el teixit cívicés massa feble perquè la identitat dels que hi viuen s’acabi conformant d’acord amb els referents culturals d’aquell país. Si una identitat neix sobretot de l’arrelament a un territori, el de l’extraradi és massa recent, difús i provisional per fer d’una suma de gent una comunitat. I encara que en un sentit propi sigui periurbà, també podem considerar extraradis les urbanitzacions amb primeres residències que avui envolten molts dels nostres pobles.
És ridícul negar que a Catalunya hi ha extraradis i que la seva etnicitat (la identificació amb una tradició, una llengua i una cultura) contrasta en un grau o altre amb la dels nuclis urbans. La correlació entre els que viuen a l’extraradi i els que se senten tant o més espanyols (o d’altres nacionalitats) que catalans és massa potent, tot i haver-hi moltes excepcions, per afirmar que ha deixat de ser l’assignatura pendent del que en el seu dia se’n va dir “fer país”.
Però anem a la trampa.Tan absurd és culpar de res la gent dels extraradiscom fer-ne una apologia. En l’extraradi, com en la banlieue, hi ha carències i precarietats que no fan fàcil als que hi habiten arribar a sentir-se plenament ciutadans d’un país. Per això el polític progressista fa molt bé de mantenir-se a prop de la seva gent, però no per perpetuar-los ni per fer-ne un bastió electoral, sinó per convertir-los com més aviat millor en pobles i barris.
Iglesias no pot ignorar, a més, que hi ha hagut altres polítics -altres que, com diria Llach, es fan valents “en la feblesa dels incerts”- que han fet i fan d’aquests extraradis i totes les seves debilitats l’exèrcit de xoc per culminar el projecte, exaltadament nacionalista i culturalment genocida, de convertir Espanya en una nació única i uniforme. El seu “fer país” és un altre. No fa teatre, ni excursions, ni castells ni correfocs, no engresca la gent a associar-se, a omplir de vida els carrers i les places. La manté arrepapada al sofà sota el poder hipnòtic de la teleporqueria i dels telepredicadors. Un polític d’esquerres hauria de diferenciar quina de les dues coses és cultura popular, què crea ciutadans amb sentit crític i què forma la massa que un dia votarà un Berlusconi.
A principis dels 70, quan els pares d’Iglesias escoltaven Llach, el PSUC ho sabia molt bé, i és potser perquè el cantautor de Verges ho continua sabent que avui el líder de Podem no el troba a la seva llista.
