Publicitat
Publicitat

L'herència de la Mancomunitat

Ara fa cent anys Prat de la Riba era reelegit president de la Diputació de Barcelona i presentava el projecte de Mancomunitat que no va ser aprovat fins a l'any 1913 per decret reial. Com tot el que ha de passar per Madrid, la creació de la Mancomunitat no va ser fàcil, però els resultats van ser espectaculars: en deu anys, i sense veritable poder polític però amb tot el poder econòmic que li donaven els pressupostos de les quatre diputacions juntes, es va canviar i modernitzar el país.

Hi va haver molt "seny ordenador" i un gran equip de gent que va treballar per fer-ho possible: Puig i Cadafalch, D'Ors, Pompeu Fabra o Esteve Terradas, que per posar un exemple va dirigir la secció de telèfons de la Mancomunitat. Quan fem una volta per Catalunya i veiem les carreteres, les escoles, les biblioteques, els museus i ens parem a pensar una mica en l'evolució i la història de les infraestructures i la cultura de Catalunya sempre ens sorprèn com aquella gent va poder fer tant amb tan poc.

En som hereus en tots els camps i pel que fa a les infraestructures culturals i educatives, cal recordar que la Xarxa de Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, l'Escola Superior d'Agricultura o primers edificis escolars moderns són obra de la Mancomunitat. Exagerant una mica, podríem afirmar que fins ara l'únic que hem pogut fer és acabar el que ells van planificar i començar.

Si a principis de segle la Mancomunitat va ser tan important per a Catalunya, ¿com és que no s'ha tornat mai a intentar un organisme semblant? Com és que les Diputacions "modernitzades en els seus serveis" encara corresponen a una estructura de l'Estat del segle XIX?

Les respostes són moltes i conegudes pels nostres polítics.

Per exemple, durant la República els serveis de les diputacions van ser englobats dins de la Generalitat i les diputacions van desaparèixer fins a l'any 1939, quan el franquisme les va recuperar.

Quan es va redactar la Constitució espanyola del 1978, en algun esborrany no sortien les diputacions, tot i que a darrera hora es van poder mantenir.

Un exgovernador civil de Barcelona sembla que va jugar un paper important per a la seva continuïtat. La restauració de la Generalitat el 1977, amb el president Josep Tarradellas, va donar lloc a una situació singular: va ser president de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona fins al 1980. Aquest fet era lògic: el Palau de la Generalitat l'ocupava la Diputació de Barcelona i la Generalitat no tenia ni recursos ni patrimoni; en canvi, la Diputació, que feia poc havia presidit Josep M. Samaranch, tenia de tot.

Però des de l'any 1980 fins als nostres dies, entre les grans administracions d'aquest país sempre hi ha hagut més competència i ganes de fer la guitza al veí que de sumar esforços, fins i tot quan semblava que a banda i banda de la plaça Sant Jaume (i a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona) hi governaven els mateixos (mai governen els mateixos, encara que siguin del mateix partit).

No es va saber transmetre una unitat d'acció en què la capital, les diputacions i la Generalitat treballessin per l'articulació d'una Catalunya unida, forta i moderna.

Som en un moment de canvi, en un veritable canvi d'època on els senyals són ben visibles arreu. Ara no hi ha cap excusa política, tot està en mans d'una sola coalició, dos partits hereus llunyans de la Lliga de Prat de la Riba.

Ara cal fer reformes visibles, palpables i inajornables.

Si a algú li tremola la mà o té algun dubte, només cal que apliqui amb imaginació actualitzada les receptes i els camins que la Mancomunitat de Catalunya i un equip de persones van fer possible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT