Publicitat
Publicitat

L’heroica però inoportuna Pasqua irlandesa

Ala genial Dansa d’agost que es representa aquests dies a la Biblioteca de Catalunya, el jove Michael -interpretat per Albert Triola- rememora la incomoditat que havia suposat a la seva tia Kate, catòlica devota i implicada en la Guerra d’Independència irlandesa, que el seu germà participés com a capellà castrense de les forces britàniques de l’Àfrica Oriental en la Gran Guerra. Dels anys que el pare Jack havia servit a les ordres de Sa Majestat Britànica no se’n parlava a casa les germanes Mundy, i la foto del germà uniformat restava amagada dins un llibre. Una contradicció com la de les germanes protagonistes de l’obra de Brien Fiel, però a l’inrevés, és com es va viure en el catalanisme l’aixecament de Pasqua de fa 100 anys.

Tot i que les commemoracions oficials es van fer coincidir amb el calendari litúrgic, l’alçament dels patriotes irlandesos es va produir el 24 d’abril de 1916, Dilluns de Pasqua. Aprofitant que Anglaterra es trobava en plena Gran Guerra, els Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i fundador de la Gaelic League Patrick Pearse, secundats per l’Exèrcit Ciutadà Irlandès del dirigent obrer James Connolly i les dones del Cumann na mBan, amb Constance Markiewicz entre elles, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. Els revoltats van suportar el setge durant sis dies fins que la superioritat numèrica de l’exèrcit britànic els va fer rendir-se. L’alçament va ser aixafat i els seus principals líders executats. La derrota, però, seria una fita ineludible del nacionalisme irlandès fins a la independència.

A Catalunya la mirada cap a Irlanda tenia llarga tradició. L’any 1886 el profeta del nacionalisme d’esquerres Josep Narcís Roca i Farreras va encapçalar un Missatge d’adhesió al poble irlandès dirigit a Charles Stuart Parnell, líder del Partit Parlamentari Irlandès. Aquell any, la força del protestant Parnell havia portat el premier liberal britànic William Gladstone a prometre el seu suport a una autonomia per a l’illa d’Irlanda que, després d’anys de discussió, no arribaria mai. Des de llavors, Irlanda va ser un referent per al catalanisme polític. Ara bé, l’esclat de l’aixecament de Pasqua no va poder ser més inoportú per a aquest catalanisme majoritàriament aliadòfil. L’atac contra l’Anglaterra que lluitava als camps de França -i que pocs mesos després perdria en un sol dia més de 50.000 homes a la batalla del Somme- i la sospita d’un hipotètic suport alemany van fer allunyar les simpaties cap a l’audàcia irlandesa. El mateix Rovira i Virgili serà l’encarregat de renyar els nacionalistes de Dublín: “Suposem, no obstant, que el succés de la revolta hagués estat possible. Nosaltres, nacionalistes fervents, no l’hauríem aprovada pas, ni hauríem desitjat el seu triomf. I és que avui no es tracta solament del problema d’Irlanda. Es tracta dels problemes nacionalistes, i alguns d’ells força més anguniosos que l’irlandès. [...] Nosaltres som nacionalistes, però no per Irlanda solament. Ni tampoc per Catalunya solament”. És a dir, els alts ideals que justificaven la guerra passaven per sobre dels casos particulars i anar contra Anglaterra senzillament no tocava. Però és que a més, a diferència de l’imperialisme alemany i austríac, el britànic no era realment un imperi, “sinó una federació de democràcies”. Així ho va intentar justificar aquell mateix any Eugeni Xammar en un pamflet anglòfil publicat a Londres en català titulat Contra la idea d’imperi. La primavera de 1916, només Daniel Cardona -anys a venir fundador d’un Nosaltres Sols clarament influït pel Sinn Féin irlandès- i el socialista Manuel Serra i Moret defensarien la gesta irlandesa.

Però va arribar l’armistici i el conflicte irlandès no només no es va apaivagar sinó que més aviat es va enrarir. El febrer de 1919, Rovira i Virgili assegurava a les pàgines d’ Iberia, quan a Dublín els diputats independentistes irlandesos tot just havien constituït l’Assemblea Constituent, que “ Hoy el problema de Irlanda no es el de una nación que reclama su autonomia integral, sino el de una nación que rechaza la autonomia integral ofrecida por el Estado y reclama la independencia ”. Aquesta era encara la gran diferència entre el cas irlandès i els nous estats que emergien en la primavera de les nacions europea. Just un any després, la Catalunya que no havia aconseguit tampoc la seva autonomia va tornar a mirar a Irlanda. Després de 74 dies en vaga de fam, el batlle de Cork, el sinnféiner Terence MacSweney, moria a la presó. La commoció va ser enorme en el món del nacionalisme català: els poetes Ventura Gassol i Josep Carner li van dedicar els seus versos, Rovira i Virgili, de nou, s’ocupà del cas a la premsa i la Unió Catalanista va enviar presents als seus orfes. Irlanda, que en la dècada dels 20 va viure dues guerres i l’inici de la seva llibertat, tornava a ser un mirall. I és que tots els qui hem anat al Tibidabo sabem que els miralls tant poden ser còncaus com convexos.

Més continguts de