"L'heroïna és per a covards"
Crits sords vs. silencis trencats: les cançons de Nacho Vegas imploren rescat. Me'l miro: és més alt del que em pensava i arriba amagat darrere una melena rossa i sota un abric que anuncia l'hivern. Ens prenem les mides i escurcem distàncies mentre parlem de cançons i emocions; de monos i heroïna; de la culpa i l'infern; del pànic i l'eufòria. A fora plou fort i el cel tremola. Entre tu i jo, Nacho, ¿et fan por les tempestes? Les elèctriques sí: una vegada em va estar a punt de partir un llamp.
DOLOR I SOROLL. Seiem a prop. Una cama creuada sobre l'altra, mirada endavant. Me'l miro: desprèn turment assossegat. D'on surten les cançons, Nacho? De la part més bruta, més difícil de la vida. ¿És més estimulant el dolor que el plaer? Sí. Les cançons sorgeixen dels conflictes: si fos feliç del tot, no faria cançons. La poètica del dolor, penso. I segueixo: ¿Preferiries ser feliç i no fer cançons? Les cançons són inevitables, fatals, com el destí. Per tant, no puc renunciar-hi per tenir una vida més harmoniosa. Què et falta per ser feliç? En tot cas, què em sobra: em sobra consciència de tot aquest soroll. De fer-me massa preguntes i plantejar-me massa coses: aquest món és molt hostil.
HEROÏNA I INDOLÈNCIA. Hi ha coses que no s'han d'explicar. Però que es poden preguntar: Què se sent amb l'heroïna? Bàsicament et permet deixar de sentir: et treu la tristesa. ¿Té algun sentit viure sense patiment ni satisfacció? No. Per això la vaig deixar. Et tornes molt indolent, insensible a tot: et converteixes en un cadàver en vida. ¿És dur reaprendre a viure amb la tristesa? Sí. Tardes anys i sempre et queda un buit. És una putada molt gran. I una feinada: ser ionqui passa factura, és una feina molt dura, de 24 hores al dia. Qui és més valent, el que la prova o el que no? L'heroïna és una droga de covards. La droga dels que tenim por al dolor.
SECRETS I CANÇONS. El Nacho té un magnetisme misteriós. No mira, però es fa mirar. Desapareix i torna. ¿Amaguen molts secrets les cançons? Sí. A vegades les cançons són premonitòries: anticipen coses de les quals no n'ets conscient. ¿Serveixen per endevinar el futur? No. Les cançons no serveixen per a res: són principi i fi en si mateixes, no tenen cap finalitat. Jo les comparo amb l'amor: quan el sents no et serveix per a res, però és inevitable. I et pot portar a la ruïna, però tot i així ningú hi renuncia. Per què ens enamorem? Aquesta és la gran pregunta: 2.000 anys de cançons no l'han aconseguit resoldre.
POR I PAU. A les cançons del Nacho, els tambors sempre deixen de sonar: ¿L'únic final possible d'una relació és la ruptura? Això sembla. Totes les coses bones de la vida tenen un final. I aquí hi ha la gràcia: si fossin per sempre, no serien tan importants. Les coses importants de la vida, són molt poderoses i fràgils a la vegada: es poden trencar d'un dia per l'altre. Com la vida. Quants anys t'agradaria viure a tu: 70 o 700? Una persona que vulgui viure 700 anys no pot estar bé del cap. No poder entreveure el final produeix un dolor infinit. I acabo amb la pregunta amb què s'acostuma a començar: I tu com estàs? Buscant la pau: això és al que aspiro. La felicitat ha deixat de ser una meta.
