Publicitat
Publicitat

Bèsties que parlen

L'home il·legalitzat

Encara és fosc quan l'home il·legalitzat tanca la porta de casa seva i s'enfila carrer amunt. Gairebé ni se n'adona com aquesta pluja prima li llisca per la calba fins fer cap a un bigoti perfumat de cafè. Davant el pedrís s'atura per saludar amb un cop de cap el conductor d'un tractor que desvetlla els gossos escampant rítmicament una llum color pastanaga.

Tot seguit entra al bar de la plaça i dret a la barra entreté l'espera repassant com cada matí els malucs de la mestressa. El diari encara sense rebregar reposa damunt el taulell estarrufat amb la victòria de la Reial davant l'equip de moda i l'home il·legalitzat l'agafa, fent memòria de l'últim cop que això va passar.

Era quan tots dos encara podien tombar alegrement pel continent europeu, el seu equip perquè passava una època daurada a nivell esportiu i ell perquè encara no havia figurat de número sis a l'única llista electoral amb gent del poble que es va presentar a les municipals.

Quan surt al carrer, el campanar s'encarrega d'acabar de desvetllar els mandrosos que encara fan el ronso sota els llençols. Ja ha clarejat i l'home il·legalitzat té prou llum per mirar amb pausa i pensar que, al contrari d'aquell passaport inútil desat en un calaix, tot el que veu és real.

Són reals els faigs i els roures, les alzines i els castanyers que es dibuixen davant seu; ho és la dona amb faldilla ampla i negra que trepitja el camí enfangat passejant el bestiar; ho és casa seva, que treu el nas darrere una teulada i que va fer el seu avi fa més de cent anys; ho és aquest silenci i aquesta olor de mar que porta el vent; ho és aquesta xerrada amb si mateix, que per molt que ho intentin, mai podran engabiar.

Ho és aquest poble i la seva voluntat tossuda de ser.

I els jutges, que diguin missa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT