L'home que s'indigna
L' home que s'indigna s'aixeca ben aviat, esgotat de tant rondinar mentalment sota els llençols. Ja es veu al damunt una setmana plena de disbauxa i saraus nocturns i això l'emprenya de debò. No suporta aquesta fal·lera per despreocupar-se dels problemes a base de samba i transformisme. Tots aquests que es prenen les coses a la lleugera li fan una ràbia horrorosa. L'home que s'indigna sap que la vida és una merda i amb la responsabilitat que el caracteritza s'ha autoimposat la missió de fer-ho palès en cada acte quotidià de la seva reconcentrada existència. És per això que, malgrat no tenir-ne ganes, cada dia es veu obligat a trucar a les emissores de radio i a escriure cartes al diari i a enviar mails a les webs per tal de pentinar com es mereixen aquesta colla de gamarussos i pocapenes que parlen fent broma sobre temes seriosos.
L'home que s'indigna no suporta la ironia gratuïta ni els jocs de paraules suposadament enginyosos ni les ganes de fer riure perquè sí. Pensa que hi ha massa mediocritat i massa incompetència per agafar-se les coses a la lleugera i sap que la culpa de tot plegat és que fa falta molta més gent seriosa i preparada, com ell, i que sobra tota aquesta patuleia que amb la irresponsabilitat dels ximples estan sempre fotent conya i fent gracietes. Per això ell es pren al peu de la lletra cada cosa que llegeix o escolta, tal com ha de ser, lluny d'aquesta frivolitat estúpida que s'ha instal·lat al país i ho empudega tot.
La seva dona diu que és un amargat, que així mai serà feliç perquè no sap què significa tenir sentit de l'humor i que un dia petarà de tanta amargor. Quines bestieses. I esclar que té sentit de l'humor. El que passa és que l'estalvia per fer-lo servir quan sigui adient. I ara mateix, evidentment, no cal.
