30/06/2012

L'home que tenia dos penis

3 min

El 1843 una dona gitana de Faro, Portugal, va dur al món un nen anomenat Juan Baptista dos Santos. Juan Baptista tenia tres cames, les dues normals i una tercera que li apareixia als genitals. I amb una particularitat afegida: que aquesta tercera cama estava flanquejada, a la base, per un penis a cada banda. És a dir, dos penis. I perfectament operatius, com aviat van constatar els metges. Havia nascut una de les grans aberracions del segle XIX.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Suposo que a aquestes altures de l'article bona part dels lectors deuen estar pensant: "Au, vinga". Bé doncs, aquests benvolguts lectors s'equivoquen. Dos Santos va existir realment. N'hi ha prou a consultar una eina tan pedestre com el Google per constatar-ho. (Els adverteixo que algunes imatges poden ser feridores.)

En contra del que es pugui suposar, Juan Baptista va tenir una infància relativament normal, tan normal com li ho permetia el seu cos. Bona part del mèrit va correspondre a la societat gitana, certament molt tolerant i integradora amb els seus individus excèntrics. Després se'n va anar a l'estranger. Els gabinets mèdics de tot Europa se'l rifaven. Aquí podríem sentir compassió per un home atrapat a dins d'un cos monstruós. Però de debò era així? Dos Santos rebia un bon estipendi per les seves exhibicions científiques, i sempre es va negar a sortir de l'àmbit mèdic per incorporar-se a les fires de rareses.

Hi ha alguna cosa d'encoratjadora en el cas Juan Baptista dos Santos. Encoratjadora i simpàtica. És l'excepció i és el supervivent. Dos Santos mai no va deixar que la seva raresa fos la seva desgràcia, ben al contrari. Dos Santos és l'alegria de viure enmig de l'hecatombe. Perquè l'horror no era ell, era el seu temps. Dos Santos va néixer en un dels segles més abominables de la història humana. El segle del colonialisme i la proletarització de masses, una era que va preparar l'escenari per als totalitarismes i holocaustos que vindrien poc després.

Hem de tenir present que el segle XIX representa l'apoteosi de la moral burgesa. Segons els patrons científics de l'època -científics!- només hi havia un model de normalitat sanitària i social: l'europeu adult, blanc, heterosexual, sa i pròsper. La resta d'individus (és a dir, el 99,99% d'habitants del planeta) es consideraven figures disminuïdes, imperfectes. Les dones, els pobres, els discapacitats, qualsevol alteritat implicava màcula. Dels obrers se suposava que eren portadors de virus específics, incloses malalties mentals de classe. I és curiós de quina manera la moral burgesa va assimilar els salvatges als nens, i a la inversa. De fet, podria considerar-se que el procés científic posterior no ha tingut cap altre objecte que negar els enunciats reduccionistes i assumir que la diversitat no és sinònim de patologia.

Com era previsible, Dos Santos va patir mil humiliacions en nom de la ciència. Va ser fotografiat exhaustivament, indecorosament, obscenament. En alguns documents, els metges assenyalen que "la simple visió d'una imatge femenina excita tots dos membres fins a l'ejaculació". Però això s'hauria de contextualitzar en una època de repressió sexual tan demolidora que els homes feien cua per admirar els turmells de les dones quan s'alçaven les faldilles per pujar al tramvia. Segurament molts d'ells també ejacularien davant "la simple visió d'una imatge femenina".

Res no va poder vèncer l'alegria vital de Dos Santos, per bé que el tractessin de monstre. Els metges li van oferir, en reiterades ocasions, amputar-li la tercera cama i un dels penis. De la cama deia que no el molestava en absolut, i pel que feia als penis sempre replicava: "Quin dels dos reis hauria d'escollir per a la guillotina?" Sempre es va negar a qualsevol intervenció quirúrgica, al·legant que era feliç sent com era. I tenia raó. Per què hauria de ser ell qui canviés i no el món que tenia d'ell una visió deformada?

Gràcies a la seva raresa va viatjar per tot Europa. El viatge més famós i controvertit va ser el que el va dur a París. Allà va conèixer una tal Blanche Dumas (cap relació amb el novel·lista), una bellesa mulata, natural de la Martinica. La Blanche era una prostituta de luxe. Segons la versió més popular, el Juan Baptista i la Blanche es van enamorar bojament i van fugir junts. Jo vull creure-ho. Perquè voldria dir que enmig d'un món convuls, on les concepcions inhumanes i el capitalisme salvatge devastaven el planeta (com avui dia), l'amor és possible. I que siguis com siguis sempre és possible trobar una ànima semblant. Perquè Blanche Dumas també era una criatura insòlita: tenia tres cames i dues vagines.

stats