L'home que venia aspiradores

Fa anys un director comercial em va explicar com ho feia per motivar els seus millors venedors d'aspiradores a domicili. Els portava catàlegs de cotxes bons i cars, i els avançava generosament diners a compte de les comissions, perquè -deia ell- quan un bon venedor té fam et col·loca deu aspiradores al dia. No discutirem els valors de fons, però era un sistema lògic, i eficient: funcionava. El bon venedor s'acostumava a gastar més i tenia més motivació per tocar timbres, i així es venien més aspiradores, i tothom content. Si fa no fa així funcionava el món del consum, fins que va perdre la lògica. Per entendre'ns, com si el director comercial anés avançant diners a compte de comissions també als venedors més limitats, els que ja saps que mai vendran prou per tornar-t'ho. Per què? Per anar fent girar una roda que no duia enlloc. El sistema ha petat, aquesta part ja la sabem, i ara a països que havien perdut el control se'ls imposa tot el contrari, rebaixar les comissions al venedor d'aspiradores, rebaixar els sous de qui les hauria de comprar i retenir-los el poc que guanyen a tots per anar tornant deutes. Potser és just, estan endeutats, però és lògic? Vull dir: funcionarà? Quin recorregut té? El duel entre defensors de l'endeutament inassumible i l'austeritat asfixiant requereix una solució amb sentit comú: una economia possible i que porti a algun lloc.