L’homeopatia, la fe i la ciència
Sempre m’ha sorprès que molts dels que es tracten, o tracten els seus fills, amb medicaments homeopàtics justifiquin la fe que hi tenen dient que els funcionen, però no acceptin que pugui ser aquesta fe (l’efecte placebo) la que faci que els funcionin. D’una banda, vénen a dir “Tant me fa la base científica mentre curin”, però, de l’altra, s’irriten molt quan insinues que potser només els curen perquè creuen que els curaran. Si tota curació és benvinguda, no els hauria d’importar.
És un cas paradigmàtic de la curiosa relació que s’estableix entre la ciència i la fe. L’homeopatia (com les cinc proves per demostrar l’existència de Déu de Tomàs d’Aquino) intenta donar una base científica al que per damunt de tot és necessitat de creure: de creure que hi ha un tractament efectiu i inofensiu (o de creure que hi ha algú en el més enllà que ens estima i ens vol al seu costat). Per això afronta ara un repte que difícilment podrà superar: seguir tenint un curatiu i comprovat efecte placebo quan la ciència va demostrant, cada dia de manera més incontrovertible, que és l’únic efecte que té.
Hem arribat al segle XXI amb molta més admiració per la ciència que no pas cultura científica. I potser això explica que li fem preguntes que no està en condicions de contestar-nos. No ens agrada gens que ens digui “Això que tens no sé com curar-ho” o “Després de la mort, no sé què hi ha”. Portem molt malament les seves no-respostes als nostres neguits. Però quan busquem respostes fora d’ella -en una reacció tan irracional com profundament humana- acabem fent-nos trampes al solitari: intentem per tots els mitjans que el que és fe o religió pugui passar davant dels nostres ulls i els dels altres com a ciència. La ciència té tant de prestigi que, si no ens avala, la nostra fe flaqueja.
I és precisament la fe avalada pel que només pot ser una pseudociència la que mostra la sevacara més lletja: la cara dogmàtica. Fe dogmàtica és un funest oxímoron. Hi ha un fons profundament violent i fosc en el pas que va del “No ho sé ni es pot saber però vull creure-ho” al “El que vull creure és, a més, la Veritat”. Perquè si estem tan desesperats que necessitem que sigui la Veritat, difícilment tolerarem que no ho sigui per a tothom.
No em veig amb cor de criticar els homeòpates o els líders religiosos que, tenint fe -i no tenint, doncs, una fe dogmàtica -, han ajudat milions de persones a afrontar millor el que la ciència no sap ni pot afrontar. D’ells es pot dir, valgui la redundància, que actuen de bona fe. Dels altres només es pot dir que han sigut, i seran sempre, uns líders destructius.
Però, a l’altre extrem, hi ha sovint també una ciència dogmàtica, que és un altre oxímoron. El legítim orgull d’haver derrotat moltes creences pot portar la ciència a l’ hybris de negar un espai a la fe. I la ciència, si no vol convertir-se en una religió, ni pot avalar la fe, ni pot negar-la. Si la medicina fos més humana, que vol dir més humil, no n’hi hauria tantes d’alternatives. I si ho fos la ciència, potser algunes fes, sentint-se menys amenaçades, no degenerarien en fonamentalisme.
