Publicitat
Publicitat

L'hora de la veritat per a CiU

Febleses . Les contundents victòries de CiU a Catalunya, i del PNB i Bildu a Euskadi, demostren la feblesa del projecte espanyol. Però la victòria del PP a Badalona i el seu avanç en moltes poblacions importants ens situen també davant la fragilitat del projecte català -entès, òbviament, com a projecte nacional-. La irrupció de Plataforma per Catalunya no em sembla de bon tros tan rellevant, tant per la inanitat del seu discurs com per la seva petitesa fora dels ajuntaments on s'ha fet present. El PP, en canvi, és un partit gran, que pensa molt bé el que diu; un partit que pot condicionar les institucions governades per CiU. I que, si no hi ha un miracle, ostentarà la governació d'Espanya d'aquí un any.

El PP català ha millorat resultats a les perifèries metropolitanes sumant dues pulsions minoritàries, que fins ara el PSC mantenia sota relatiu control: la xenofòbia i l'anticatalanisme. Ho ha fet molt bé. L'anticatalanisme (l'espanyolisme unitarista) l'ha deixat per als companys de Madrid, i la xenofòbia l'ha explotat directament aquí, de manera ben barroera. Però els seus votants han comprat les dues pulsions, i han rebutjat la ruta principal del catalanisme, que és -era?- fer la construcció nacional amb la catalanitat com a base i amb la integració dels nouvinguts com a objectiu. El bloc catalanista continua sent majoritari -i ho seria molt més sense la massiva deserció dels votants del PSC i ERC-, i té en la fortalesa de CiU la principal garantia, però ara s'enfronta a un enemic poderós. Un enemic que ha aconseguit reinventar el vell lerrouxisme populista, posar l'accent en els efectes socials de la crisi, explotar la poca o nul·la implicació catalana de molts dels nostres conciutadans (tants anys després), i aprofitar-se de la falta de reflexos dels seus adversaris.

L'hora de CiU . CiU pot gaudir de la victòria i de l'aval que suposa, però s'enfronta a una situació complexa. L'oposició d'esquerres sembla poc propensa a posar-li les coses fàcils. Els convergents semblen abocats a llançar-se als braços del PP, cosa que a alguns d'ells els sembla la mar de bé, a d'altres gens, i que uns tercers ho veuen com un simple exercici de realisme polític. Però Artur Mas sap que els bons resultats de CiU es deuen, també, a la concentració del vot sobiranista, i que mai, mai des de la seva fundació, el seu partit ha tret un bon rendiment dels acords amb la dreta espanyola. M'estalvio de dir que qualsevol esment a la "transició al dret a decidir", que Mas va tornar a esgrimir fa només tres dies, perd tot valor si la Santa Aliança de la dreta catalana i espanyola pren cos.

Però més enllà d'acords conjunturals, CiU té la responsabilitat d'encapçalar una gran coalició nacional contra la xenofòbia, combatent-la a ella mateixa, però també les causes que l'han fet aparèixer. El Pacte per la Immigració, un dels millors llegats del tripartit, podria ser-ne una bona base. Pot donar peu a polítiques socials i de regulació del flux migratori, dutes a terme amb la complicitat de les mateixes comunitats de nouvinguts, que en són els primers interessats. Cal afegir-hi, a més, una política de seguretat estricta i eficient. S'ha d'actuar des d'un catalanisme convençut i irrenunciable (que inclou el pacte fiscal: tot això, sense diners, només són paraules). Cal, a més, atacar a fons els punts de fricció, incloent-hi Badalona, abans que Albiol sigui alcalde i el PP, des de la Moncloa, en faci el seu aparador. Badalona és la gran pedra de toc per definir quina mena de país i de societat volem ser.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT