Publicitat
Publicitat

Líbia: alto el foc!

Com més persisteix en el temps el conflicte militar a Líbia, més en risc es posen els objectius declarats pel bàndol anti-Gaddafi. La majoria de les víctimes són civils, siguin ferits o refugiats. El país està dividit: l'est està predominantment dominat per l'oposició i l'oest predominantment controlat pel règim. Això deriva en dos mons diferents pel que fa als sistemes polítics, socials i econòmics.

El resultat és que al corrent d'opinió pública pro democràtica de la major part de l'oest de Líbia (i particularment de Trípoli) li és pràcticament impossible expressar-se i fer de pes en la balança política. Això serà, sumat a la creixent animadversió entre els dos bàndols, una feixuga herència per a qualsevol govern que vingui després del de Muammar al-Gaddafi.

La llarga campanya militar i la seva conseqüent inestabilitat presenten, a més, amenaces estratègiques per als veïns de Líbia. A part d'alimentar una crisi de refugiats a gran escala, s'està incrementant el risc de la infiltració d'Al-Qaida al Magrib islàmic. Les xarxes d'activistes d'Al-Qaida estan presents a Algèria, Mali i Níger. Insistir en la marxa de Gaddafi com a precondició per a qualsevol iniciativa política allarga el conflicte militar i encara fa més profunda la crisi. La prioritat hauria de ser assegurar un alto el foc immediat, així com l'elecció de negociadors que discuteixin una transició cap a un ordre polític post-Gaddafi.

Sens dubte, el Jamahiria, l'estat de masses de Gaddafi, està moribund i només un tipus d'estat molt diferent -un estat que garanteixi les llibertats cíviques i polítiques- podrà satisfer l'ampli desig dels libis d'un govern representatiu i que compleixi la llei. Però va quedar clar des del principi que trobar una sortida a la històrica creació de Gaddafi no seria una tasca fàcil.

El tarannà de la crisi actual a Líbia sorgeix de l'impacte complex i incert de la intervenció militar, autoritzada per les Nacions Unides i ara formalment liderada per l'OTAN, quan el conflicte ja s'havia convertit formalment en una guerra civil. Malgrat que l'OTAN ha salvat el bàndol anti-Gaddafi d'una derrota immediata, no ha aconseguit solucionar el conflicte a favor seu.

Assumir que el temps està del costat de l'oposició i que el règim es quedarà aviat sense munició, combustibles i diners (o que serà derrotat per un cop d'estat) és un substitut de les polítiques serioses amb il·lusions.

Si no es troba una manera de portar els dos bàndols del conflicte armat a negociar un compromís que permeti una transició ordenada cap a un estat post-Gaddafi i post-Jamahiria, les perspectives futures per a Líbia i també per a tot el nord de l'Àfrica i els països del Sahel (el Txad, Mali i el Níger) seran funestes.

Un avenç polític és amb diferència la millor manera de sortir de la situació creada pel car embús militar. Aquest avenç requerirà un alto el foc i l'accés d'ajuda humanitària il·limitada a totes les zones del país. La implementació de l'ajuda hauria de ser supervisada per forces de pau de l'ONU. Tot plegat ha d'anar acompanyat de negociacions immediates i serioses entre el règim i els representants de l'oposició per assegurar un acord sobre una transició pacífica cap a un ordre polític nou i més legítim.

Aquest resultat també demana la participació d'una tercera força que sigui de confiança per a totes dues parts, una opció que malauradament és difícil de trobar en l'actualitat. Una proposta política conjunta presentada per la Lliga Àrab i la Unió Africana -la primera és més ben vista per l'oposició, l'última és la preferida pel règim- seria una manera de fer avançar un acord. Però això no pot succeir sense que els líders de la revolta i de l'OTAN reconsiderin la seva posició actual.

La demanda, proclamada en diverses ocasions, que "Gaddafi ha de marxar" confon dos objectius molt diferents. Insistir que Gaddafi no pot tenir cap paper en l'ordre post-Jamahiria gairebé amb seguretat reflecteix l'opinió de la majoria dels libis, així com la del món exterior. Però insistir que Gaddafi ha de marxar com a condició prèvia per a qualsevol negociació, inclosa la de l'alto el foc, és transformar-ho en un objectiu gairebé impossible i donar noves raons a la continuïtat del conflicte armat.

En última instància, només un alto el foc immediat és consistent amb el propòsit originalment establert per l'OTAN per a la seva intervenció: el de protegir civils. La responsabilitat que tindrà la comunitat internacional respecte al desenvolupament dels esdeveniments és molt gran. En lloc de mantenir obstinadament la política actual i córrer el risc que les seqüeles portin un caos perillós, la comunitat internacional ha d'actuar ara per garantir una sortida negociada a la guerra civil i facilitar un nou començament per a la vida política líbia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT