Publicitat
Publicitat

Líbia: la guerra i la mentida

M és vides que els gats. Mentre escric aquest article m'arriba la notícia, difosa pel canal Al-Arabia, que cita fonts insurgents, de la mort en combat de Saïf al-Islam, fill de Gaddafi i una de les cares més conegudes del règim libi. Així mateix, també fa unes hores que s'ha escampat la informació (per tercera o quarta vegada des que va començar el conflicte), del traspàs de Khamis, un altre dels membres de la llarga prole que ha engendrat el Coronel. Sense tenir cap argument ni en favor ni en contra de la veracitat dels anuncis, no puc deixar de pensar que, com diem al Pallars, al llarg d'aquesta guerra ens han estat fent beure en una orella de ruc. De raons no en falten.

Informació contrastada . Dimarts 22 d'agost. Set del matí. Amb el rum-rum de la televisió de fons, ja feia uns minuts que llegia al diari els detalls sobre la captura a Trípoli del mateix Saïf al-Islam. Fins i tot, representants del Tribunal Penal Internacional asseguraven que havien comprovat amb "fonts fiables" la detenció, se'n felicitaven i admetien que estaven negociant la seva entrega per ser jutjat a Europa per crims contra la humanitat.

Que el bombin! Va ser llavors quan les imatges del canal 3/24 em van trasbalsar. A la pantalla hi apareixia el mateix Saïf al-Islam que jo imaginava tancat en una cel·la fosca. Res més lluny de la realitat: el fill de Gaddafi no sols no havia estat capturat, sinó que apareixia, al mig de Trípoli, somrient davant de les càmeres i de desenes de seguidors. "I el Tribunal Penal Internacional?", li va preguntar un periodista. "Que el bombin!", va respondre Saïf al-Islam mentre s'allunyava somrient.

Credibilitat malmesa. Més enllà de l'evolució de la contesa amb posterioritat a aquests fets -amb el possible ensorrament de les restes del règim gaddafista-, el cert és que les falses notícies elevades a la categoria de veritats han estat una constant al llarg de la guerra. Aquestes circumstàncies han deixat en evidència la credibilitat de la majoria de mitjans, que sovint han hagut de rectificar a corre-cuita una notícia anunciada hores abans a so de bombo i platerets. Altres cops s'ha optat per deixar de parlar d'una determinada qüestió, com si el silenci esborrés la negligència d'haver cregut cegament les dades proporcionades per una de les dues parts en conflicte. En aquest sentit, algú se'n recorda ara de la xifra de 10.000 morts i 50.000 ferits per bombardejos gaddafistes a Bengasi feta pública durant els primers dies de la revolta? Aquesta informació, subministrada en primer lloc per Al-Arabia, va ser a bastament difosa pels mitjans d'arreu del món, fins al punt que va ser un factor clau en els arguments dels partidaris de la posterior intervenció de l'OTAN al país africà.

La sopa d'all. Òbviament, els rebels libis no han estat els descobridors de la sopa d'all. Utilitzar la propaganda com una arma més de la guerra és una pràctica tan antiga com les guerres mateixes. Sense anar més lluny, fa més de tres mil anys, el faraó Ramsès II va aprofitar la seva gran victòria a la batalla de Qadeix per bastir un discurs triomfalista (ple d'exageracions, mitges veritats i mentides) que li anava com anell al dit en un moment clau de reforçament i ampliació de les fronteres imperials egípcies. A casa nostra, les guerres dels Segadors i de Successió (als segles XVII i XVIII, respectivament) són dos magnífics exemples d'utilització de la propaganda com a arma per convèncer l'opinió pública pròpia i aliena. En aquest sentit, les cançons, els fulls informatius, la iconografia o els pasquins conformen un univers ric de versions contradictòries segons si procedeixen d'un bàndol o l'altre.

Ceausescu i Saddam Hussein . Més recentment, segur que algú encara recorda les notícies àmpliament difoses sobre les desenes de milers de morts causats per la Securitate i l'exèrcit romanès a la revolta de Timisoara prèvia a la caiguda de Nicolae Ceausescu. O les nombroses mentides que es van fabricar a l'entorn de la Primera i la Segona Guerra del Golf i que van servir, en ambdós casos, per adobar el terreny dels atacs. Líbia i el seu petroli, lògicament, no podien ser una excepció en una pràctica que es va multiplicar a partir de la Primera Guerra Mundial.

Demòcrates de tota la vida. Però en ple segle XXI els mitjans de comunicació haurien d'aprendre del passat i ser capaços tant de fer autocrítica com de posar en qüestió determinades informacions procedents d'un dels bàndols en guerra. En aquest cas un bàndol, el dels rebels libis, encapçalat per ex-alts càrrecs del règim de Gaddafi. Entre ells Mustafà Abdel Jalil, antic ministre de Justícia i avui màxim dirigent del Consell Nacional de la Transició. Vaja, un home tan demòcrata i amb tanta credibilitat com Arias Navarro, Ramon Serrano Súñer i Jaime Mayor Oreja junts!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT