Publicitat
Publicitat

Líders i ciutadans: serenitat

Potser per a alguns no cal, però és bo recordar com s'han anat complicant les coses aquests dos darrers anys. D'una crisi financera el 2008 vàrem passar a una recessió el 2009. Semblava que havíem tocat fons, i ens vam trobar, el 2010 a Europa, en una crisi del deute fruit d'uns desequilibris pressupostaris però també dels moviments especulatius. Tot plegat ens ha portat, el 2011, a una gran crisi política. Sortir de tot plegat no serà fàcil perquè els quatre problemes estan barrejats i no en resoldrem un sense resoldre'ls tots. Els propers mesos ens acostaran a la sortida o ens mantindran en la recessió.

Em preocupen les actituds col·lectives que ara estan sorgint, fruit sobretot de la negació a acceptar la part de responsabilitat de cadascú i de la dificultat de treballar tots en la mateixa direcció. Ens hem atipat d'identificar responsables. Ens hem ocupat més de destapar les culpes dels altres que de reconèixer les nostres. I això val per a les persones, les institucions, els partits, els governs i també per als països.

És cert que les institucions financeres han tingut una gran culpa en l'estímul exagerat del crèdit, però també és cert que moltes persones, empreses i administracions han fet un mal ús del diner fàcil que aconseguien, dedicant-lo a consum innecessari o a inversions improductives.

És cert que els mercats financers desregulats han creat unes grans bombolles especulatives, però també és cert que molts ciutadans han fet grans fortunes negociant els productes especulatius i aprofitant les grans rebaixes fiscals sobre les plusvàlues, els patrimonis i les transmissions.

És cert que moltes administracions públiques han gastat més del compte, però també és cert que hi havia una petició general i continuada, tant per part dels ciutadans com per part de moltes de les seves organitzacions representatives, demanant més serveis i més inversions.

És cert que Grècia, Itàlia o Espanya han viscut per sobre de les seves possibilitats a base d'endeutar-se, però també és cert que han estat els bancs alemanys o francesos els que han fet grans negocis deixant-los els diners, i les empreses centreuropees venent-los els cotxes, les rentadores, els trens de gran velocitat o fins i tot els avions militars.

És cert que les institucions europees, amb els seus retards i la seva manca d'iniciativa, han anat sempre a remolc de les pressions dels mercats, però també és cert que ha estat la gasiveria dels governs estatals en cedir parts de sobirania la que ha deixat paralitzada l'administració de Brussel·les i l'actuació del BCE.

No vull seguir amb la llista. El més preocupant és l'espectacle conjunt de mitjans de comunicació, líders polítics i governs creant contínuament un ambient de dolents , a vegades per justificar la seva impotència, a vegades per guanyar unes eleccions. Els bancs uns lladres, els ciutadans uns imprudents, els metges uns irresponsables, els subsidiats uns fraudulents, els ajuntaments uns malgastadors, els governants uns incompetents, els tecnòcrates de Brussel·les uns inútils, els catalans uns insolidaris, els espanyols uns espoliadors, els grecs i els italians uns ganduls, els alemanys uns egoistes... Fa una certa esgarrifança!

En l'ambient actual hi ha una mica o bastant de tot això. Fins i tot és molt comprensible que en una situació de penúries i de dificultats hi hagi persones que necessitin pensar que tot és culpa d'altres. Però és perillós que aquestes imatges negatives estiguin fomentades i alimentades per líders polítics i reproduïdes per mitjans i persones que conformen l'opinió dels ciutadans. En moments de crisi, la seva tasca hauria de ser exactament la contrària: explicar la realitat, reproduir els diferents punts de vista i fer entendre que de la crisi no en poden sortir uns com a guanyadors i d'altres com a perdedors, sinó que tothom (persones i països) haurà d'acceptar uns costos per tal que a la fi tothom en surti beneficiat i ningú quedi despenjat.

Vull disculpar la gent que, de manera probablement inconscient, no ha tingut mai la sensació que li toqui una petita part de responsabilitat en la crisi (i que són ara els que més l'estan pagant), i no em puc estar de criticar els que, en l'àmbit privat o públic, prenien decisions equivocades, decisions que els van beneficiar econòmicament o políticament però que van posar en perill el futur. I vull denunciar la indignitat dels que, per eludir les seves responsabilitats, han entrat en el pendent de carregar les culpes en altres persones, institucions, governs o fins i tot en altres països.

L'obligació dels líders socials o polítics és defensar els interessos generals buscant solucions i, quan aquestes solucions són contradictòries, pactant. El que no s'ha d'esperar d'ells és que ens condueixin a situacions en les quals sembla que, sobretot, el que busquen és la confrontació. Potser en algun moment l'enfrontament és rendible, però el que esperem són acords. L'ambient que es respira ara, tant a dintre dels països com entre els països, és enrarit i més aviat de confrontació, una confrontació alimentada per la tornada als estereotips: sobre els espanyols, els catalans, els immigrants, els del sud, els del nord, els alemanys o els anglesos... Tot això és perillós. Quina sort que a Europa els enfrontaments armats són impossibles, perquè altres vegades ho hem arreglat així!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT