L’imperi indiferent

La performance diplomàtica fallida que va protagonitzar Felip VI per situar Obama al bell mig de la campanya de les eleccions catalanes —ni una síl·laba, ni una, a cap diari nord-americà— mereix una reflexió que va més enllà del caràcter purament conjuntural del fet. En aquell acte rutinari hi havia alguna cosa molt arcaica i alguna altra de rabiosament postmoderna. La segona és la més òbvia: el missatge és el mitjà. El monarca i el president somrient junts a la pantalla de la tele, mentre la gent dina i una veu en off desgrana matisos filològics sobre l’adjectiu unit. Pampallugues efímeres en una pantalla, descontextualització, confusió, rapidesa: pura postmodernitat catòdica. A tocar d’aquesta esfera mental, però, un acte ancestral, antiquíssim: un sotmetiment feudal en el sentit literal de l’expressió. El senyor local es desplaça al cor de l’imperi, exposa les seves raons i obté el suport d’algú que està molt per damunt seu. L’apel·lació a l’autoritat universal de l’imperi, per descomptat, no forma part només de l’estratègia del govern espanyol. Hi aspirem tots, inclosos els catalans, que hem acabat constatant que la diplomàcia i la paradiplomàcia són coses molt i molt diferents, si més no des de la perspectiva de l’efectivitat.

Felip VI va anar a escenificar la setmana passada la inmixtio manum amb el primer president nord-americà de raça negra; el seu pare, Joan Carles I, va fer una cosa semblant amb el primer ambaixador dels Estats Units a Espanya d’origen afroamericà. És probable que el nom de Terence Todman no els soni gaire, tot i que és un dels personatges més enigmàtics de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Molts creuen que estava informat del que s’estava preparant des d’almenys una setmana abans. De fet, fins a l’any 2009 no es va saber que Todman havia visitat per sorpresa el rei Joan Carles a la Zarzuela la nit del 23-F. Explico aquesta anècdota, molt tèrbola i encara avui envoltada de misteri, per recordar als més ingenus que els països, abstractament, no són “amics” o “enemics”, sinó que tenen interessos comuns que els fan col·laborar o bé objectius divergents que els confronten. Quan l’any 1953 Franco i Eisenhower mostren al No-Do la seva inmixtio manum (que en aquest cas és literal, tal com es pot veure a les fotografies de l’època) els interessos d’ambdós estats coincidien. No coincidien, en canvi, quan el 1898 la moderna marina dels Estats Units va enfonsar tots els vaixells espanyols (encara de fusta) a la Cuba colonial, que va ocupar fins al 1902. Vet aquí com funcionen les coses. Un dels llibres més extraordinaris que he llegit sobre la qüestió, i que els recomano sense cap mena de dubte, és Diplomacy, de l’astut Henry Kissinger, un treball dens i extensíssim que paga la pena per entendre la majoria de coses que van passar després de la Segona Guerra Mundial... i algunes que estan passant ara mateix. ¿Països amics, països enemics? No em facin riure.

Sovint, els Estats Units han generat turbulències en països tercers quan els seus interessos particulars així ho aconsellaven. En d’altres, en canvi, han fet tot el possible per mantenir l’statu quo i preservar l’estabilitat (heus aquí la paraula clau). En aquests precisos moments, 23 de setembre de 2015, consideren que el manteniment de l’estabilitat passa per donar suport públicament a Felip VI. En una altra circumstància que no goso concretar per prudència, l’estabilitat podria passar justament per una altra aposta política que resulti més raonable i, sobretot, més rendible a mitjà termini. Imaginem, per exemple, que, malgrat haver donat suport explícitament a Cameron, Obama hagués constatat una majoria independentista aclaparadora a Escòcia. ¿Algú creu, ni que sigui per un instant, que no s’hauria adaptat pragmàticament a la nova situació en qüestió d’hores? Què passaria si el dia 27 el sí a la independència obtingués un resultat clar i inequívoc? Doncs el mateix, evidentment. En aquest cas, el canvi de parer no es produiria en qüestió d’hores, perquè les situacions que estem comparant no són iguals en molts aspectes; però tard o d’hora la realitat s’acabaria imposant, com ha passat sempre. Val a dir —no fos cas que algú s’engresqui i comenci a fer volar coloms abans d’hora— que aquest mateix argument no pot aplicar-se directament en el cas de la Unió Europea. Això no significa, però, que la realitat no s’acabi imposant igualment, sigui en qüestió de mesos o d’anys. No es tracta, per tant, que diumenge guanyi el sí —això no serviria de gran cosa— sinó que la victòria resulti incontestablement, cridanerament clara.