08/10/2011

L'important és perdre

2 min

Sempre perdem el primer partit. De petits, gairebé tots hem fracassat estrepitosament en l'estrena de qualsevol modalitat esportiva. Es documenten pocs casos d'infants que s'hagin iniciat en el món de la competició amateur amb una victòria. Més aviat tot el contrari. 150 a 2 al primer partit de bàsquet, 22 a 0 en l'estrena de futbet o set costelles fissurades al combat inaugural de judo. Mai no s'esborraran de la memòria aquells primers marcadors monstruosos en contra. Esclar que si tots compartim aquesta fallida experiència iniciàtica, la pregunta que es planteja és òbvia: qui dimonis guanya el primer partit de la seva vida?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Desconeixem si hi ha una raça de nens i nenes que el destí ha fet confluir en un sol equip per derrotar-nos i enfonsar-nos en la misèria al primer partit. Tampoc sabem si són enviats per una divinitat torracollons que vol advertir-nos de bon principi del pa que es dóna en el món obscenament competitiu en què vivim. L'equip que guanya el primer partit és un fenomen que s'escapa de tota comprensió i en el futur mereixerà l'estudi minuciós d'especialistes. Ara, però, ens centrem en els suposats perdedors perquè, de fet, estrenar-se de nen amb una derrota no pot ser tan dolent.

Perdre la primera vegada -i més si és per una tova considerable- uneix en l'adversitat i fa aflorar gestos espontanis de consol entre els menuts jugadors. D'una manera innata sorgeixen abraçades, cops a l'espatlla i mirades de complicitat compassiva. Saben que han jugat, s'ho han passat bé i han perdut. No hi ha retrets entre els perdedors perquè encara no saben què és guanyar. Pares, mares i familiars reaccionen a la derrota de les criatures amb entusiasme i, de manera instintiva, els transmeten d'una tacada tots els valors positius de l'esport infantil. En definitiva, això és el que guanyen els que perden. Mentre que els que guanyen perden l'oportunitat d'haver perdut.

stats