Publicitat
Publicitat

L'independentisme sociològic

Ara fa un any, ningú no preveia que l'endemà sortirien al carrer un milió de persones al crit d'independència. Ningú. Per a molts dels que van apuntar-s'hi, va ser el seu bateig sobiranista. La premsa escrita majoritària va jugar poc, molt poc, a animar la convocatòria. No era previsible que l'entusiasta esforç d'organització de la societat civil catalanista tingués una resposta tan majoritària i tan diàfana en el missatge d'adéu a Espanya. La Catalunya benpensant i com cal va quedar francament sorpresa, mentalment desbordada, momentàniament tocada. Més d'un va entonar el "jo no sóc d'eixe món".

Un any després, les aigües han retornat a lloc. Tot i l'èxit de les consultes organitzades sota l'aixopluc del dret a decidir, la doble tongada electoral ha ressituat el miratge independentista i ha sorgit una indignació que ja no és sols nacional sinó sistèmica. La crisi, que ha esclatat en tota la seva cruesa, ha deixat tothom estabornit, inclòs el sobiranisme.

Però el moviment sísmic d'aquell 10-J ha fet forat: les enquestes que han sortit des d'aleshores donen de forma regular entorn un 40% de a la independència. L'esfondrament del PSC té molt a veure amb la distància mental que manté respecte d'aquesta voluntat majoritària. L'hegemonia de CiU és l'altra cara de la moneda. Catalunya és una societat madura, complexa i diversa, tant culturalment com demogràficament i ideològicament, però l'independentisme sociològic és avui un eix central. I qui no ho vulgui veure, s'enganya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT