L'inici de la (difícil) normalitat
Brussel·les ha admès Catalunya com a animal de companyia. Dit així pot sonar humiliant, però és una primera passa cap a una veritable normalitat, en què la qüestió catalana deixa de ser un mer "afer intern" de l'estat espanyol (com sempre havia sostingut la UE, en estricta aplicació del reglament per a repúbliques bananeres problematitzades) i es converteix en un conflicte de sobirania que mereix una discussió jurídica i política de caràcter netament democràtic, pacífic i racional (i perdó per la tempesta d'adjectius). Així ho ha assenyalat Durao Barroso, president de la Comissió Europea, en admetre per primera vegada "el cas hipotètic d'una secessió de Catalunya", i situar-ne l'eventual solució en una negociació "dins el marc legal internacional".
No fa gaires anys una declaració d'aquest tipus, formulada per una instància com la que representa Barroso, hauria constituït poc menys que una quimera absurda. Que ara sigui real és una passa endavant que tenen tot el mèrit d'apuntar-se, a parts alíquotes, tots aquells particulars, empreses, entitats, associacions i partits (a la dreta i a l'esquerra) que l'han feta possible. Però encara no ha arribat el moment de les salves: ara, justament, comença el més difícil. Comença el tram de la maduresa, en què Espanya ha de ser capaç de concebre's a si mateixa com un estat de dret digne d'aquest nom, i en què el catalanisme ha d'aconseguir presentar-se com una força o un moviment de naturalesa propositiva, i no merament reactiva. És a dir, normal. De la primera part no n'estic gens segur; de la segona tampoc, però hauríem de tenir prou intel·ligència i amplitud de mires per dur-la a terme. És el camí.
