L'interès i la rauxa

Quan al segle XVII emergí l'interès com a mòbil de l'acció, es creia que s'havia resolt un defecte en la teoria heretada de l'antiguitat segons la qual l'acció humana és el resultat de la tensió entre la raó i la passió o, dit catalanament, entre el seny i la rauxa. L'experiència demostrava que el pur raonament i l'impuls irreflexiu conduïen igualment al desastre, car la vida és acció i no contemplació. Però l'acció necessita algun criteri per no autodestruir-se. Amb l'ascens del materialisme es va creure que el criteri determinant era l'instint de riquesa, un instint fins llavors molt mal considerat, com prova el seu emplaçament al quart cercle de l'infern dantesc. És en aquesta jerarquia del vilipendi que cal situar l'al·lusió a l' avara povertà di Catalogna al cant VIII de Paradiso . Qui parla és Carles Martell, amic de Dant, i ho fa en referència a Sicília, aleshores governada per la Corona d'Aragó un cop expulsat l'Anjou. En l'univers medieval, Catalunya existí com a col·lectiu i no precisament a la perifèria, sinó ubicada al punt de sortida d'una tradició detractora que arriba als nostres dies i faria un esplèndid tema de tesi doctoral amb el títol "De Dant a Vargas Llosa: l'odi estratègic contra els catalans".

Ells, atacats en el repartiment del poder durant l'albada de les nacions europees -joc en què tan mal paper acabarien fent-, reaccionaren a l'insult refermant l'interès com a primum mobile encara més que no ho féu Maquiavel, el seu primer teoritzador. Al cap i a la fi, Maquiavel distingí entre interès polític -la raó d'estat- i l'interès material d'aquella Florència comerciant que el Dant també havia blasmat. Si per Maquiavel la saviesa política consistia a mesurar l'estat de forces en litigi, els catalans sovint han estat, a més d'avars, obtusos a confondre raó i interès, això és, reduint-los tots dos al mínim comú denominador del guany material. Els polítics catalans, quan no són presoners del materialisme dialèctic ho són de la idea de Mandeville que satisfer els interessos privats promou automàticament l'interès públic. És ben irònic que els que havien condemnat l'independentisme a les tenebres de la irracionalitat ara cobreixin la seva nuesa filosòfica amb fulles de parra dialèctica. N'hi ha que reconeixen haver esgotat les raons contra la independència, que és tant com reconèixer que mai van tenir raó contra ella. Però si bé han acabat acceptant-ne la necessitat lògica, sembla tanmateix que la situïn a l'esfera de les idees platòniques quan alerten contra la temeritat d'assolir-la. D'això en diuen desplaçament de la centralitat. En realitat, els de "en principi sí, però a la pràctica no" s'atenen a la lògica de plus ça change, plus c'est la meme chose .

És colpidor fins quin punt l'interès governa els discursos. A la seva eloqüència es confia la conversió al seny de centenars de milers de colons que, a través dels partits sucursalistes, beneeixen l'extracció de la riquesa d'un país que per ells "és Espanya". Però alhora la mateixa superstició fa que a la racionalitat s'hi avantposi l'interès d'uns grups nominalment catalans però implicats en la titularitat espanyola d'aquesta riquesa: Godó, La Caixa, Abertis, Planeta, etc. Pels autors que introduïren l'interès a la filosofia política, la seva virtut consistia en la predictibilitat, això és en la capacitat que oferia de governar mitjançant un càlcul de l'equilibri entre uns interessos que es consideraven constants o, com a mínim, probables. Per als catalans, però, la fe en la primacia de l'interès ha esdevingut letal. En la mesura que han internalitzat aquesta doctrina, ells mateixos han esdevingut previsibles i, per tant, vulnerables. En un altre temps a Madrid circulava un acudit que consistia a dipositar una pesseta damunt un excrement. El català, en llucar la pesseta, ineluctablement s'ajupia a recollir-la, exclamant, "Collons, per una pela!" Doncs bé, l'estratègia extremada aquests dies pel govern espanyol de torn posa en pràctica l'acudit, mentre el català, "pragmàtic i assenyat", s'embruta per recollir la xavalla enmig de la riota del "tot Madrid".

Més que advertències flonges, el que faria estremir els espanyols i revertiria en respecte per Catalunya seria introduir en l'acció aquell punt de rauxa que fa que les amenaces esdevinguin creïbles i que sovint coincideix amb la dignitat. El punt precís que impedeix, per exemple, que tot un conseller ofereixi un desgreuge llagoter a un dels enemics de Catalunya de moralitat més qüestionable. En algun cercle de l'infern també hi són els prevaricadors, i si s'argumenta que el càrrec ja té aquestes coses, aleshores caldria enfonsar el càrrec fins al darrer cercle i posar damunt la portalada del Palau de la Generalitat allò de " Lasciate ogni sperança voi ch'entrate ".