Llegir un llibre dedicat / Llegir un missatge al cotxe
Llegir un llibre dedicat
Vaig veure molta gent contenta. Vaig veure parelles molt grans que no es regalaven llibres d’esma. Vaig veure lectors que t’explicaven la teva pròpia novel·la. En vaig sentir d’altres que et confessaven la seva història personal. En una dotzena de casos, massa íntima i tot per a una explicació d’un minut i mig. Vaig veure homes agraïts -potser excessivament- per una dedicatòria feta amb pressa. Vaig veure dones commogudes per un llibre que ja havien paït. Vaig veure, ahir sí, que els llibreters, rebentats, somreien cap al capvespre. I se’ls notava més satisfets que altres anys, que ja tocava. Però vaig veure també una persona que em va demanar, en veu ben baixa, si li podia dedicar un punt de llibre perquè, si volia menjar, no es podia gastar vint euros en una novel·la. Vaig detectar, fins i tot, un carterista de dits llargs que mirava de fer el seu agost a costa de les cues. Quan vam fer un crit potser ja era tard. Vaig dedicar un llibre a la Montserrat Montserrat Montserrat (no és cap broma). En tot cas l’ocurrència la van tenir els seus pares -que ja portaven els cognoms de sèrie- a l’hora de batejar-la. A Tarragona, on alguns autors hi vam signar dilluns, vaig veure un nen suat, suadíssim, rebentat i exhaust, que va aprofitar l’hora de pati de l’escola per fer-se escàpol, córrer fins a l’altra punta de la ciutat, entrar a la llibreria, assegurar-se que jo era allà, comprar un llibre i, encara esbufegant per la correguda, fer-me’l dedicar a la seva mare, que era el regal sorpresa que li volia fer per Sant Jordi perquè estava convençut que li encantaria tenir-lo signat per l’autor. Vaig dissimular la tendresa que em va provocar. Suat i tot, l’hauria abraçat. Vaig veure una dona que em feia dedicar un llibre per a una filla que va morir jove i, després, se’n penedia. Ens vam mirar als ulls i, tant l’un com l’altre, vam retenir l’emoció. Amb cura, i respecte, vam arrencar la pàgina i vam continuar com si res.
Llegir un missatge al cotxe
Vaig baixar en taxi a Barcelona i em vaig quedar esparverat. A primera hora del matí, els conductors i conductores que s’aturen en un semàfor en vermell ja no es maquillen, ni s’arrenquen pèls mirant-se al retrovisor, ni es furguen el nas buscant petroli matinal. Ara es dediquen a mirar els whatsapps o el seu timeline o els SMS. O totes tres coses alhora. En el tram d’entrada per la Via Augusta, que és un arrencar i aturar constant, t’adones que dins dels cotxes que t’envolten n’hi ha molts que consulten el mòbil. Tant se val que estigui prohibit, que tregui punts o que es facin campanyes per prendre consciència. Ha passat a ser l’esport nacional. D’altíssim risc. L’addicció al mòbil creix de manera exponencial. Els qui tenen un diari digital saben que la major part de consultes ja no vénen de tauletes ni d’ordinadors, sinó a través del telèfon. He vist gent dur el mòbil a sobre mentre fa gimnàs i no, precisament, per posar-se la música als auriculars. He vist pares que, a les vuit del matí, deixen el seu fill a l’aula de l’escola i tornen fins al cotxe mirant els missatges que han rebut durant la nit. (O potser és l’hora de dir-se bon dia amb l’amant.) Fa pocs dies parlava de l’ús excessiu del mòbil amb uns amics cirurgians i van explicar que havien hagut de posar tota mena de normes perquè a la sala d’operacions no s’entri un telèfon ni es miri el mòbil i que tothom estigui per la feina. No se’n surten. Sovint se les tenen amb infermeria i, davant del so de l’entrada de missatges, en més d’una ocasió han hagut de recordar que el pacient porta tan sols anestèsia local i que, per tant, pot estar al cas del que passa al quiròfan. No cal fer-ho tan dramàtic. He conegut el cas d’una pacient que, després d’estar-se asseguda tres minuts a la consulta de la dermatòloga, se n’ha anat dient-li: “El dia que pugui estar per mi i no pel WhatsApp ja tornaré”. L’entenc. No era una qüestió de tenir la pell massa fina.
