Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Llibertat, fes-nos lliures

El senyor Alberto Fernández Díaz, líder del PP a Barcelona, considera prioritari que els alumnes de primària i secundària vesteixin uniforme i saludin el professor quan entri a l'aula. Segons ell, l'ús de l'uniforme tindria l'efecte virtuós de liquidar les competicions entre nois i noies per dur roba de marca, i la salutació -a peu dret- als docents serviria per deixar clar a l'alumnat que "el professor no és un col·lega", sinó una autoritat a la qual es deu respecte. Així mateix, Fernández Díaz es va preocupar de remarcar que cada centre podria aplicar aquestes mesures "des de la llibertat".

Només dos comentaris. El primer és que resulta força xocant aquesta dèria del PP per promocionar això que ells anomenen "la llibertat" com a norma bàsica de funcionament dels centres escolars públics: si fos per ells, tot hi seria "lliure", des de la possibilitat de vestir els alumnes d'uniforme fins a la llengua d'escolarització, que per als dirigents del PP hauria de poder ser lliurement escollida entre el castellà i l'espanyol. Posats a fer, i sempre en nom de la llibertat, segurament els pares també haurien de poder triar els horaris, i per què no, el programa d'assignatures que seguissin els seus descendents. Tan d'ordre com se suposa que són a can PP i, quan es tracta de l'ensenyament públic -sempre del públic-, resulta que els agafa una vena de liberalitat que rigui-se'n vostè dels locals d'intercanvi de parelles. Potser algú els hauria d'explicar que la llibertat no és el que es practica als restaurants de bufet, ni a d'altres locals de carretera.

El segon comentari té a veure amb aquesta onada d'entusiasme que ha rebrotat últimament per la disciplina escolar més severa, i que constitueix l'altra cara de la moneda de la retòrica progre que durant anys ha impregnat bona part de la teoria i la praxi pedagògiques, amb resultats certament funestos. Vull dir que alerta que ara no ens passem per l'altra banda i el remei resulti pitjor que la malaltia. En els meus temps d'escolar postfranquista, vaig tenir de mestre un tarat que tenia tres bastons per pegar-nos, de gruixos diferents segons la malifeta que haguéssim comès. Això li feia tanta gràcia, a aquella bèstia, que fins i tot els tenia batejats: hi havia el Tofolet I, un llistó fi i flexible que usava per a les faltes lleus; el Tofolet II, destinat a castigar les faltes greus, que ja era una vara de dimensions considerables; i el Tofolet III, una porra ben massissa amb la qual combatia els plans malèfics que poguessin ordir les ments temibles d'una colla de criatures de vuit anys. Hi havia nens que es pixaven al damunt només de veure que el mestre agafava un dels tres bastons, i no hi havia motius de sobres: una vegada el Tofolet II es va estellar damunt l'esquena d'un alumne, que només per xamba no va patir cap lesió important. Allò era barbàrie, sens dubte. Ara bé, al senyor Alberto Fernández Díaz li agradarà saber que mai ens va passar pel cap que aquell subjecte pogués ser col·lega nostre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT