30/05/2011

Lliçons de la plaça Tahrir

4 min

Ara que torno a ser al Caire recordo que al Pròxim Orient hi ha dos pobles que no s'han vist afectats per la Primavera Àrab: els israelians i els palestins. Això no és bo, perquè si el govern egipci i el tunisià d'abans de la revolució estaven fossilitzats i mancats d'imaginació i oxigen, l'israelià i el palestí no tenen res a envejar-los en aquest sentit. ¿Hi ha alguna cosa més inútil que el viatge del primer ministre israelià als EUA perquè l'aplaudeixin al Congrés i el del dirigent palestí a l'ONU, en comptes de reunir-se tots dos i parlar?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L'un i l'altre podrien aprendre alguna cosa del que va passar a la plaça Tahrir. Als palestins jo els diria: us penseu que els israelians us menystenen perquè estan convençuts que us tenen agafats. Si feu servir la violència, us titllaran de terroristes. I si no feu servir la violència, els israelians s'aprofitaran de la pau i la tranquil·litat i construiran més assentaments. El vostre dilema és com aconseguir que Israel canviï de posició d'una manera que no us esclati a la cara ni us obligui a la rendició total.

Heu de començar per la regla d'or de la pau araboisraeliana: guanyarà qui tingui el suport de la majoria silenciosa israeliana. Anwar al-Sadat es va fer seva aquesta majoria israeliana quan va anar a Israel i així va aconseguir tot el que volia. Iàsser Arafat va fer momentàniament el mateix amb els Acords de Pau d'Oslo. Com poden tornar-ho a aconseguir ara els palestins? Jo us puc dir de quina manera no ho fareu. Presentant a l'Assemblea General de l'ONU una resolució que reconegui un estat palestí independent només aconseguireu que els israelians facin pinya al voltant del primer ministre, Bibi Netanyahu, i li donareu una altra excusa per no dialogar.

¿Puc suggerir una alternativa semblant al moviment de la plaça Tahrir? Anuncieu que d'ara endavant cada divendres serà el dia de la pau i feu que milers de palestins de Cisjordània participin en una marxa no violenta cap a Jerusalem amb dues coses a les mans: en una, una branca d'olivera, i en l'altra, una pancarta en hebreu i àrab. La pancarta ha de dir: "Dos estats per a dos pobles. Nosaltres, el poble palestí, oferim al poble jueu una solució consistent en l'existència de dos estats basats en les fronteres del 1967 -amb correccions acordades per ambdues parts-, i que inclogui Jerusalem, on els àrabs controlin els seus barris, i els jueus, els seus".

Si cada divendres els palestins participen en una marxa pacífica cap a Jerusalem amb un missatge clar de pau, serà notícia a tot el món. Totes les cadenes del món s'hi desplaçaran. Feu-me cas: dintre d'Israel es promouria un autèntic debat, sobretot si els palestins hi invitessin delegacions de joves del món àrab que portessin a la manifestació la iniciativa de pau saudita en hebreu i en àrab. També caldria convidar-hi els jueus i àrabs d'Israel. Els manifestants podrien elaborar plegats els seus plans de pau i publicar-los a YouTube per dir als seus dirigents el mateix que els joves egipcis van dir a Hosni Mubàrak: "No permetrem que ens facis perdre cap més dia de la nostra vida amb els teus mantres gastats i els teus estratagemes".

És una bogeria, ja ho sé. Bibi s'ho llegirà i dirà: "Els palestins no ho faran mai, això. Mai aconseguiran que Hamàs adopti la no-violència. Els palestins no són així".

Això és exactament el mateix que va dir Mubàrak dels egipcis: "Només són capaços de ser com són: dòcils i disposats a acceptar les expectatives que jo els ofereixi, per baixes que siguin". Però els egipcis el van sorprendre. I vosaltres, palestins? I sobretot vosaltres, Hamàs? Teniu alguna possibilitat de sorprendre? Té raó Bibi en el que pensa de vosaltres o no?

Pel que fa a Bibi, la lliçó que ha d'aprendre de Tahrir és evident: miri, vostè està a punt de convertir-se en el Hosni Mubàrak del procés de pau. El moment en què es poden prendre grans decisions a la vida és quan tens tota la capacitat d'influir. Durant trenta anys Mubàrak ha tingut tot el poder per introduir gradualment la democràcia a Egipte, però no l'ha fet servir. Per això la seva trajectòria política ha acabat en ruïnes.

Actualment, Israel té una enorme capacitat d'influència. És molt superior als palestins en l'àmbit militar i econòmic i té el suport dels EUA. Si Netanyahu posés sobre la taula un pla de pau creïble i basat en la creació de dos estats -no les vagues promeses de sempre sobre "acords dolorosos"-, aconseguiria que els nord-americans i els europeus acceptessin tot el que Israel volgués: l'armament més nou, i l'ingrés a l'OTAN i potser fins i tot a la Unió Europea. Això, per a la seguretat d'Israel podria ser com un regal caigut del cel. ¿Té Bibi Netanyahu la capacitat de sorprendre o tenen raó els palestins quan diuen que és un farsant que, sota l'excusa de la seguretat, amaga un projecte nacionalista religiós?

És possible que a aquestes altures els dirigents israelians i palestins siguin incapaços de sorprendre i, en aquest cas, s'imposarà la lògica de la dinàmica actual: Israel absorbirà gradualment tot Cisjordània, de manera que una minoria jueva governarà una majoria àrab. Els enemics de l'Estat d'Israel en diran "l'apartheid jueu". Els Estats Units, l'únic amic veritable d'Israel, es trobarà que haurà de defensar unes polítiques en què no creu i uns líders a qui no respecta i, per comparació, les tensions visibles a Washington la setmana passada semblaran que siguin per riure.

stats