Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Com ens llueix el pèl

Em sembla que no m'equivoco si dic que el més remarcable de la celebració constitucional d'ahir va ser la mata de pèl que hi va lluir José Bono, president sortint del Congrés de Diputats i glòria de les pilositats hispàniques. Amb la seva sola presència, Bono valida aquella dita que afirma que, allà on hi ha pèl, hi ha alegria. Ara que tindrà (encara més) temps lliure, tots els calbs del món agrairíem profundament que el gran Bono obrís una clínica capil·lar, des d'on compartís amb el comú dels mortals el secret del repoblament del seu cuir cabellut. Pagaríem el que fos, i així el nostre home obtindria uns ingressos que podrien venir a arrodonir l'humil patrimoni que ha acumulat en tots aquests anys de dedicació al servei públic. Ens faria patir que, després d'una carrera rutilant, a l'hora de la jubilació un polític de la seva talla hagués de patir privacions.

Ja sabem que del que es parlava ahir era de la Constitució espanyola, i no de secrets de perruqueria masculina. Però és que la cabellera de Bono, tan espessa com les seves celles i igualment exempta de màcules canoses, sembla una representació gràfica de la carta magna redactada -entre d'altres- per Gregorio Peces-Barba: una cosa desfasada, postissa i fins a un cert punt grotesca, que faria gràcia si no causés aprensió. Un additament que es pot reformar en una nit, a grapades i de qualsevol manera, i no per traure-hi caspa, sinó per afegir-hi una mica més de greix i oli.

A banda de l'orgullosa exhibició de Bono i els seus inserts, la diada de la Constitució també va donar perquè altres prohoms i prodons de la Pàtria lluïssin les seves millors gales. Va ser el cas d'Artur Mas i de Duran i Lleida, que van brillar per la seva absència i es van permetre el luxe d'exercir per un dia de nacionalistes radicals a punt d'enfilar el rumb de la transició nacional, com el personatge d'aquell acudit que cardava un cop a l'any i estava molt content perquè li tocava avui. També van tenir-hi un paper lluït els dirigents del PSC, amb el senador Montilla al capdavant, seguit per la millor amiga d'Alfonso Guerra, la federalista Carme Chacón, que va deplorar la inassistència del president de la Generalitat i va elogiar la Constitució espanyola pel fet de ser "un puntal sòlid". Va ser una llàstima que no aprofités l'avinentesa per entonar (un cop més) un sentit Viva España!, a fi d'estovar l'animeta del susdit José Bono. Last but not least, un que li diuen Mariano va escenificar amb Zapatero un traspàs de poders modèlic, a fi que els mercats siguin benèvols i no se'ns mengin amb samfaina, i va fer saber al món que ell dóna suport a Merkel i Sarkozy, els quals dormen molt millor d'ahir ençà.

I bé, i això va ser tot, que no és poc. S'hi va trobar a faltar Iñaki Urdangarin, que podria haver brindat amb Bono per un futur ple de prosperitat. I, no cal dir-ho, perquè Nostre Senyor els conservi molts d'anys l'esponerosa tofa de pèl que ells i la Constitució passegen, a expenses del que ens han pres a nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT