Publicitat
Publicitat

Llum per a les 'primaveres' congelades

Mentre els carrers del Caire bullien de manifestants que s'escapaven dels gasos de la policia i l'exèrcit, i mentre els cadàvers començaven a comptar-se per desenes, el general Tantaui, cap de la junta militar i màxim líder, es veia obligat a cedir i anunciava una acceleració de la transició amb el compromís de celebrar eleccions presidencials l'any vinent. El pacte soterrat de feia uns mesos entre militars i "germans musulmans" s'havia trencat en quedar clar per a la majoria que l'exèrcit, acostumat al control total del país, no tenia cap intenció de deixar el poder.

"Prou titelles", cridaven els manifestants. La maniobra dels militars d'imposar-se per sobre dels islamistes, tot controlant el procés constitucional, va trencar l'equilibri instal·lat des de la revolució. Els grups islamistes estan avesats, a causa de la repressió que han patit durant dècades, a fer tractes per sota la taula. El que havien establert amb la junta militar/govern provisional els era forca pràctic, si al final els portava al poder. Però ha esclatat la segona revolució, més complexa i potser més sagnant. Ningú diria que Egipte està preparant unes eleccions legislatives que han de començar d'aquí cinc dies. Es tracta d'unes eleccions tan complicades com llargues, ja que es votarà per fases i durant setmanes. La manca de credibilitat d'aquest procés ha accelerat el descontentament de tothom, excepte de les forces de seguretat, a les quals ja els anava bé continuar manant.

Quasi al mateix temps, a Tunis els recentment elegits diputats aplaudien entusiasmats l'anunci de l'acord per formar un govern d'unitat nacional sota la direcció del líder islamista moderat Hamadi Jebali. El partit Nahda, guanyador de les eleccions sense majoria absoluta, acabava de pactar una àmplia coalició que dóna la presidència del Parlament i de la República a partits minoritaris però de provada solvència.

Mil quilòmetres a l'est, a Trípoli, un mes després de declarar-se el final de la guerra, el primer ministre en funcions anunciava la formació d'un govern integrat per un mosaic de personalitats representants de les diferents faccions, ètnies i regions. Però un cop publicada la llista, alguns noms ja es varen canviar. Una mostra de les dificultats per posar-se d'acord enmig del caos general. El comandant dels rebels que va capturar el fill de Gadaffi, Osama al-Juwali, ha reclamat el ministeri de Defensa. Al- Juwali es guarda el botí ben custodiat, i només el lliurarà al govern un cop aquest s'hagi constituït; això, segons diu, ho fa perquè el pres arribi davant del tribunal sa i estalvi.

El recorregut per la geografia més propera de les Primaveres Àrabs ens porta a un altre drama: la situació de pre-guerra civil a Síria, on els morts pels enfrontaments entre manifestants i el règim s'acosten a 4.000 i les perspectives d'una solució són magres.

A més de les pressions d'Occident, veïns com ara Jordània i Turquia han exigit al president Al-Assad que plegui. Turquia, a més, estaria preparant algun tipus d'intervenció, com ara utilitzar els militars per organitzar una zona segura que permetés protegir els civils i animés responsables de les forces armades i de l'aparell de l'Estat a passar-se a la revolució. Els militars que ja han canviat de bàndol han constituït una resistència armada que actua des d'amagatalls a l'exterior. Les llavors d'una guerra civil estan sembrades en un país esmicolat des del punt de vista ètnic i religiós, on cada peça del mosaic té un lloc sovint aconseguit per la força, i on qualsevol canvi pot obrir la caixa dels trons.

Una de les poques sorpreses positives que darrerament han portat les Primaveres Àrabs és la Lliga Àrab. Aquí s'hi troben les poques possibilitats existents per aconseguir fer afluixar el regim sirià sense recórrer al mateix instrument utilitzat a Líbia: la força. Utilitzar-la des de fora seria un gran error.

Qui ho havia de dir! L'organització que des del 1947 ha aplegat alguns dels líders més autocràtics del món, que més ha menyspreat la seva gent, està renaixent de les seves brases i troba una veu i una causa que mai havia tingut. La Lliga Àrab ha sorprès per la força amb què es va oposar a Gadaffi i amb la contundència contra Al-Assad.

Per alguns, el que ha aplegat els autòcrates àrabs contra el líder sirià és la por a la influència creixent de l'Iran a la regió. D'altres atorguen el crèdit al seu secretari general, un sofisticat diplomàtic egipci conscient de la gravetat del moment. Sigui com sigui, la partida no està ni de bon tros guanyada. Però per ara, la poca llum que arriba a les primaveres congelades, a excepció de la fràgil Tunísia, ve de la vella i anquilosada Lliga Àrab.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT