Lluny de l’edifici Cahuenga
El director de Método 3 va explicar a la comissió parlamentària -entre tantes altres coses- com s’ho havia fet per aconseguir que una dona, que es veu que havia aixecat fals testimoni contra uns mossos d’esquadra, anés a judici. Li va col·locar un detectiu a casa fent veure que era llogater. El fals llogater va guanyar-se’n la confiança, llavors va explicar-li que tenia un problema amb els mossos i, finalment, va demanar-li que declarés en fals per ell. La dona s’hi va avenir i ho va fer. D’aquesta manera la van enxampar. Em va impressionar el mètode de Método 3. També va explicar que no sabia que el gerro de la Camarga era per gravar Alícia Sánchez-Camacho, tot i ser la presidenta del PP a Catalunya, perquè gravacions d’aquestes, a éssers rellevants, en fan moltes. Empasso saliva.
Vaig créixer amb les novel·les de Raymond Chandler. Sabia preparar (teòricament) un gimlet abans de tenir l’edat legal per beure, perquè era la beguda de Philip Marlowe. Marlowe, el solitari, el poc matiner, el just, el crític, l’enginyós, el sec, el curt d’armilla, el digne, era el meu home ideal. Però els temps han canviat i els detectius també. Suposo que Marlowe no hauria acceptat el cas de La Camarga: posar una gravadora al gerro de la taula on dinava aquella infeliç, ex d’un Pujol, i la directora d’un partit polític, per saber-ne els secrets més llefiscosos. És sabut que Marlowe no acceptava qualsevol cas. Divorcis, mai. Xantatges o desapareguts, sí.
I els clients també són diferents d’Eileen i Howard Spencer ara. Com deus sentir-te encarregant una feina com la de La Camarga a un detectiu? Deus riure? Deus fer un posat més aviat greu? Dónes les gràcies quan el detectiu et diu que no t’ho cobrarà? Te’n fots, quan tens la gravació a les mans? I quina de les dues dones et fa més pena, fins i tot suposant que tu siguis una de les dues dones?
