L’oblit és una forma de mort

Philip Roth va reunir en un llibre les converses que ha mantingut amb una colla d’escriptors. El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras el va publicar en castellà Seix Barral, l’any 2003.

I és en aquest llibre on ve a trobar-me una reflexió de Milan Kundera que em provoca una sotragada.

Els dos escriptors estan comentant El llibre del riure i de l’oblit, de Kundera. I diu l’escriptor txec: “Així, el que ens aterreix de la mort no és la pèrdua del futur, sinó la pèrdua del passat”. I hi afegeix : “L’oblit és una forma de mort que sempre està present a la vida”.

Des de sempre he pensat que, quan es mor una persona que estimem, comença per a nosaltres una àrdua batalla que no s’acaba mai: el dilema entre mantenir-nos arrapats al record o cedir davant del gran benefactor, el temps, i oblidar per sobreviure. Fa molts anys que hi dono voltes, sense haver arribat mai a cap conclusió definitiva. I ara, la reflexió de Kundera m’obre una nova perspectiva, revolucionària: l’oblit és una forma de mort. Si oblidem, ens morim una mica.

Penso en els meus morts. ¿Els he plorat pel futur que tenien i que van perdre? Sí, i tant. I si el mort era jove, encara més. Però, quan el temps ha deixat un pòsit i la fiblada del dolor ha anat perdent intensitat, queda el neguit, com diu sàviament Kundera, per la pèrdua del passat. Ens desassossega que desaparegui allò que érem quan aquella persona -el pare, l’amiga, l’àvia, el germà- encara vivia. Abans de la pèrdua. I pot ser que et trobis, molts anys després, esforçant-te a reconstruir aquells records que, amb el mateix afany, havies provat d’esborrar, temps era temps. Em penso que es tracta, doncs, al cap i a la fi, de trobar l’equilibri entre la memòria i la vida.

Torno a la conversa entre escriptors. L’autor de La insostenible lleugeresa del ser passa de l’àmbit privat al col·lectiu. En política, assegura, l’oblit també és el gran problema. “Quan una gran potència vol desposseir un petit país de la seva consciència nacional, recorre al mètode de l’oblit organitzat”. I rebla el clau: “La nació que perd consciència del seu passat també va perdent gradualment la consciència de si mateixa”.

Parla de Txèquia, esclar. Però mira, m’ha fet pensar en el Born, i en les raons per les quals alguns hi estan en contra i els altres hi estem a favor.