Publicitat
Publicitat

L'ombra del 6 d'octubre

La memòria del 6 d'octubre del 1934 és molt present a la política catalana d'ara mateix. Aquell dia, el president Companys va plantejar el que ara anomenaríem el xoc de trens, la confrontació directa amb el govern espanyol. No va anar bé, per dir-ho suau. La proclamació va fracassar i això va significar a curt termini la pèrdua de l'autonomia i a mitjà termini va participar d'una manera o altra en l'escalada d'equivocacions estratègiques que va desembocar en la guerra del trenta-sis i la derrota del trenta-nou. Tot i que els objectius del 6 d'octubre poden ser vistos amb simpatia, la data ha quedat com el símbol d'un fracàs, d'un intent fallit que va deixar terra cremada.

Si ara parlem tant del 6 d'octubre, si és present en el debat actual, no és per jutjar la història: és massa fàcil criticar les decisions del passat quan saps com van acabar les coses i no tens totes les dades que ells tenien. Cadascú juga amb les cartes que té, i de vegades no són les bones. No estem parlant del passat si no és per intentar treure'n alguna lliçó per al present. Parlem del 6 d'octubre perquè alguns pensem que l'evolució dels esdeveniments demana plantejar una confrontació pacífica i democràtica amb l'Estat, que va més enllà del marc polític actual. Aquesta decisió demana coratge i fermesa. Però també càlcul i preparació. Aquí entra la memòria: en cap cas ha d'acabar com el 6 d'octubre. És el model del que no ha de ser.

La referència al 6 d'octubre ha estat feta servir de vegades per negar la major: per presentar com a impossible, com a condemnada al fracàs, tota confrontació de legitimitats amb l'Estat. Però per alguns, avui, parlar del 6 d'octubre no serveix per qüestionar el què, sinó el com. El fracàs del 6 d'octubre no va ser la impossibilitat d'assolir un objectiu, sinó l'equivocació en les maneres d'aconseguir-lo. Algunes lectures, especialment la d'Amadeu Hurtado -tot i que la veu dels protagonistes directes està sempre tenyida de condicionants personals- potser ens dóna pistes de quins van ser llavors els errors en el com. No per jutjar la història sinó per ajudar al present.

En el fracàs del 6 d'octubre, si és el fracàs d'un com i no d'un què, hi participen factors diversos que val la pena que examinem. Primer, segons Hurtado, una extremada frivolitat i imprevisió en la seva gestació. Segon, un caràcter molt super-estructural, molt concentrat en el debat de la classe política, molt poc viscut i alimentat per les emocions i els interessos explícits de la gent, molt poc participat. Tercer, un vincle excessiu amb la confrontació partidista espanyola, un excessiu alineament en clau espanyola a favor d'uns i en contra d'uns altres. I finalment, una certa soledat política, una absència d'escalf social, però també de consens polític, un pes excessiu de la conjuntura i de la curta volada.

Ara molts catalans pensen que cal un gest clar i contundent davant de l'absència de perspectives per a l'autogovern català. Aquesta absència de perspectives s'evidencia després de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut -que obre la porta a retrocessos molt grans, especialment en matèria de llengua-, sumada a la crisi econòmica, a la voluntat recentralitzadora de l'Estat (que va més enllà del govern) i a l'ofec econòmic de les institucions catalanes i en part de l'economia mateixa del país. Ha d'haver-hi el gest. Però no pot ser un 6 d'octubre. No pot acabar com el 6 d'octubre. Algunes de les visions més il·luminades i més simplistes que hi ha avui en el mercat polític català ens portarien a un 6 d'octubre. No pel que demanen, sinó per com ho farien. Hauríem d'evitar doncs alguns dels errors de fa vuitanta anys. La frivolitat i la improvisació. L'elecció d'un moment equivocat, subsidiari de la política partidista espanyola. El càlcul massa conjuntural. Però sobretot la soledat institucional. S'ha dit que els polítics han d'anar per davant de la societat. Sí, però la plaça ha de ser plena. La plaça era plena el 14 d'abril del 1931. Però es va buidar de seguida el 6 d'octubre del 1934.

S'ha dit que el 6 d'octubre va ser un exercici d'aventurisme. Potser sí. En qualsevol cas, l'aventurisme no és la via. Però sabent també que avui, enmig d'una crisi, amb un procés recentralitzador, amb una aplicació gota a gota dels efectes corrosius sobre l'autogovern, la llengua i les finances catalanes de la sentència de l'Estatut, no fer res també és una enorme aventura. Que té risc. I que té cost.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT