Publicitat
Publicitat

Londres: la història es repeteix

Q üestió de temps? Les imatges de violència que ens arriben de Londres i d'altres ciutats angleses han fet que diversos analistes giressin la seva mirada cap a la realitat dels nostres barris. Alguns ja han posat en marxa el rellotge que -tic-tac- marca el compte enrere fins a l'explosió inevitable. D'altres, en canvi, s'han afanyat a destacar les diferències entre l'estructura social britànica i la catalana. El cert, però, és que el foc a les botigues dels barris de Londres és una nova conseqüència d'una crisi que amenaça de desballestar tot el que a Europa s'havia anat construint d'ençà del final de la II Guerra Mundial. Els pillatges i les hordes de joves destrossant cotxes i aparadors són el reflex d'una situació que, tot i que no se sabia quan ni amb quina intensitat, tothom era conscient que havia d'explotar. Tal com van explotar les banlieues parisenques el 2005 o com, anteriorment, ja van cremar les ciutats angleses en uns anys vuitanta marcats per les retallades de Margaret Thatcher.

Dos pensadors. L'altre dia m'ho comentava, a peu de barra, un filòsof de pa sucat amb oli que habita al Raval: "L'edifici del passat s'ensorra sota els nostres peus, mentre els paletes que han d'assegurar el que ha de venir encara no han estat capaços ni de posar els fonaments al del futur". Sense saber-ho, el Paco emulava els raonaments del filòsof i polític Antonio Gramsci. O vés a saber si l'home havia llegit l'article d'Ignasi Aragay a l'ARA en què citava el pensador italià per dir-nos que "la crisi consisteix exactament en el fet que el que és antic mor i el que és nou no pot néixer".

Transició rima amb convulsió. No debades, les èpoques de canvis estructurals sempre han anat acompanyades de grans convulsions a causa, precisament, del que amb diferents paraules explicaven el Paco del Raval i, anteriorment, Antonio Gramsci. Sense anar més lluny, la desaparició del feudalisme va comportar nombroses guerres destinades a evitar el que l'evolució humana feia inevitable. Després, l'inici del final de l'Antic Règim va anar acompanyat de milers de morts derivats d'una revolució, la francesa, que ha estat la més decisiva a l'hora de modelar el que és l'Europa actual. I la industrialització? La industrialització està lligada tant a la repressió institucional com als múltiples esclats de violència protagonitzats pels desheretats de la nova societat que s'albirava. D'exemples en tenim a cabassos, molts dels quals dins d'una Catalunya que no sempre ha estat tan ensopida com la d'avui.

Toros i crisi. Situem-nos a la plaça de toros del Torín, a la Barceloneta, la tarda de Sant Jaume del 1835. El públic omple les graderies per gaudir d'una de les activitats més populars a la Barcelona del segle XIX. Com que els braus que van sortint són més mansos que el gos de la Heidi, el respectable comença a perdre la paciència. Finalment, després del cinquè toro, el públic comença a destrossar la plaça abans de saltar a l'arena, estomacar el torero i matar a cops el pobre animal. No satisfets amb aquesta malifeta, la turba es desplaça fins a la Rambla, on cala foc als diferents convents que hi havia a la zona. Començant pel de Sant Josep (just on ara s'aixeca el mercat de la Boqueria) i continuant pel dels carmelites calçats del carrer del Carme, el dels dominics de Santa Caterina, el dels agustinians del carrer Hospital... En total, una dotzena de convents cremats i setze frares morts.

Contra frares i militars. Els toros mansos van ser la guspira que va fer encendre una realitat marcada per les enormes transformacions econòmiques i socials que vivia aquella societat desorientada. Els atacs contra l'Església van tenir lloc en plena Primera Guerra Carlina, en un moment en què bona part de la població urbana culpava el clero de donar suport als carlins i d'acumular blat i menjar en una època de carestia. Tot això, barrejat amb el procés d'industrialització incipient que canviava les formes de vida i de treball i, de retruc, marginava àmplies capes de la societat, va crear les condicions necessàries per a l'esclat de ràbia. Un esclat de ràbia espontani, extremadament violent i sense cap mena de direcció que, primer, va afectar l'Església i, posteriorment, l'estament militar i l'industrial, amb l'assassinat del general Bassa i la crema de l'emblemàtica fàbrica el Vapor, per part dels manifestants més exaltats.

Sotanes i teles de plasma. D'això fa prop de 200 anys. La Barcelona emmurallada de les primeres dècades del XIX té poc a veure amb el Londres cosmopolita del segle XXI. Però com diria el nostre filòsof del Raval, l'ou i la patata no tenen res en comú, excepte si els barreges i fas una truita. Això mateix!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT