López, Fraga i Rajoy
comunista! El PP català té la moral alta -està pujadet , en diríem en argot- i això explica el seu estarrufament públic, les actituds de reafirmació dels seus representants, que no defugen la patacada dialèctica ni tampoc el cos a cos. Si no, no s'entendria que Xavier García Albiol exigeixi disculpes públiques als qui l'han acusat de xenòfob. Tampoc no s'entendria que el diputat Rafael López, que per cert és un bon diputat, s'encari a Joan Boada (ICV) titllant-lo -valga'm Déu- de comunista. Per cert: en la seva resposta al diputat López, el flamíger Boada es va passar dos pobles dient "assassí" a Manuel Fraga, però he d'admetre que, a mi, aquesta mena de demagògia de vegades m'alegra el dia. Sobretot si he vist Intereconomía una estona. A veure: el pacte de silenci de la Transició va estar molt bé, però si el PP s'ha de posar a donar lliçons d'història, val més que ho deixem córrer. De moment, aprofito per ressenyar que, amb una aplicació estricta de la Llei de Partits, el senyor Fraga hauria de compartir cel·la amb Arnaldo Otegi. I si no s'ho creuen, intentin suggerir-li que condemni el franquisme. Intentin-ho, de passada, amb qualsevol regidor o diputat del PP de Catalunya.
L'anomalia catalana. L'alegria dels peperos catalans, com sol passar, és d'origen peninsular. Té a veure amb la descomposició del PSOE i amb la perspectiva d'una escombrada electoral d'aquí unes setmanes, i sobretot el 2012. A Catalunya el PP també pujarà, sobretot a costa del PSC -el votant que mira Telecinco no es planteja cap altra opció-, però els populars continuaran tenint un paper totalment subsidiari respecte de CiU. Tot ho guanya o ho perd en Rajoy, però Alícia Sánchez-Camacho i els seus gallegen com si fos mèrit d'ells, com si ells solets estiguessin a punt d'acabar amb el que solen anomenar l' anomalia catalana . I el seu entusiasme contrasta amb la tristor política general, perquè, a Catalunya, últimament no hi ha on girar-se: l'independentisme és un circ; Iniciativa està perplexa; el PSC, en coma. Els convergents, tot just païda la ressaca, acaben de constatar que el poder sense diners és una maledicció.
El futur . Si no hi ha un miracle descomunal, Mariano Rajoy serà el pròxim president del govern. Qui sap si amb majoria absoluta, la qual cosa vol dir más España . Els entesos diuen, però, que no hi haurà involució, sinó una mena de LOAPA edulcorada que tancarà el procés autonòmic a canvi d'una reforma del Senat, bàsicament per despistar. És possible que el PSOE, amb aquesta coartada, s'hi afegeixi. També ho farà el potent lobi català a Madrid i el potentíssim lobi espanyol a Barcelona. I aleshores CiU i PSC tindran al davant un interessant dilema: o pugen al carro per treure'n les engrunes que constitucionalment els pertoquen, o fan un cop de cap i vertebren una alternativa política, unitària i catalana, que eviti que el procés autonòmic se'ns tanqui a sobre. La reedició de l'aznarisme pot tenir, doncs, una cosa bona: s'haurà acabat per sempre més l'era de l' anar fent .
