Publicitat
Publicitat

L'optimisme tràgic dels indignats

Darrere de les expressions més crítiques i més dures contra l'ordre polític i econòmic actual s'hi amaga una d'aquelles paradoxes que enriqueixen tant la vida social i, alhora, en fan tan difícil la comprensió. El cas és que, si s'observen amb atenció, es comprova que les actituds hipercrítiques i els discursos radicals que les acompanyen -antisistema, anticapitalistes, antiglobalitzadors- es fonamenten en una no menys extrema candidesa sobre la naturalesa de la vida social que volen salvar. Per entendre'ns: la mala bava social neix del candor ideològic. Parlo des dels indignats del 15-M fins a la germana Teresa Forcades, passant per l'esquerranisme malhumorat d'ICV. Em refereixo al fet que només si es parteix d'unes expectatives tan elevades com ingènues sobre què dóna de si la condició humana i sobre les hipotètiques possibilitats d'una organització social justa i equilibrada, es pot arribar a tenir una visió tan desconfiada del món en què ens ha tocat viure.

AIXÍ, I SEGUINT EL FIL d'aquesta paradoxa, es pot constatar com els judicis més catastrofistes sobre la realitat social actual deriven de l'optimisme humanista desbordat que ha cultivat un cert progressisme, educat sobre les bases d'una visió rousseauniana de la condició humana. Si "l'home és bo per naturalesa", inevitablement, i a la vista dels fets, hom acaba desenvolupant una visió veritablement tràgica de la vida, com va explicar tan bé Jean Starobinski a Jean-Jacques Rousseau, la transparence et l'obstacle (1957). En canvi, els qui parteixen d'una concepció més pessimista d'aquesta mateixa condició, paradoxalment, són capaços de relacionar-se amb el món que els ha tocat viure amb una actitud esperançada i confien a poder-lo seguir transformant, ni que sigui de manera moderada. Si "l'home és un llop per als altres homes", per dir-ho com Hobbes, déu n'hi do de com ens en sortim!

ENCARA PODEM EXPLORAR més a fons la paradoxa de l'optimista tràgic. Les concepcions candorosament bonistes de la condició humana, en no néixer de cap evidència històrica, s'han de sustentar necessàriament sobre visions dogmàtiques de la vida social que només poden sobreviure en la forma de sistemes de pensament tancats. En aquest sentit, és lògic que la realitat empírica els faci una nosa terrible perquè qüestiona permanentment la solidesa dels seus postulats ideològics. En posaré un cas: s'ha de ser molt desconfiat i estar molt emprenyat amb el món per proposar seriosament l'inici d'una vaga general indefinida per plantar cara a l'actual crisi econòmica i social, com feia fa unes setmanes la germana Teresa Forcades a Singulars . Per proposar una solució que passa per enfonsar-ho tot, s'ha d'estar somàticament convençut que sota de la runa hom hi trobarà un Paradís que ningú no ha vist mai. (Dit de passada: voler-ho enfonsar tot per salvar-ho tot ha estat una de les temptacions més dramàtiques de tots els qui han pretès portar el Cel a la Terra, i no deixar-lo allà dalt de tot...)

AL CONTRARI, LES CONCEPCIONS més pessimistes de la naturalesa humana deriven de la constatació empírica d'una història de febleses que, certament, ha dut grans calamitats, ningú no ho pot negar. Però, i aquesta és la paradoxa, en ser la realitat factual la referència fonamental, hom pot viure amb l'esperança de seguir contribuint al procés de civilització , per dir-ho com Norbert Elias, que ens ha dut fins als nivells de prosperitat material i espiritual on som. És a dir, hom pot seguir treballant amb l'esperança de contribuir a la millora del període -malgrat tot- més compassiu, pacífic, pròsper, savi i sensible de tota la història de la humanitat. Aquest és el dilema: o optimisme tràgic, que acaba en desesperació ètica, o realisme constructiu, que dóna marge, ni que sigui petit, a l'esperança. Jo, certament, m'apunto al segon.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT