L'última Columna

Aquest podria ser l'últim article meu que llegís la meva àvia. S'ha trencat el fèmur, té 95 anys i l'han d'operar. Els metges, sense dir res ja ho han dit tot, i han deixat entendre que superar aquest tipus d'operacions a aquesta edat és poc menys que un miracle. Per això avui no puc deixar de pensar que aquesta és, potser, l'última columna meva que llegeix la meva àvia, que sempre troba un moment per llegir-se no només aquest espai, sinó tot el diari. S'asseu al seu sofà, ben a prop de la finestra per on entra la mateixa llum fa prop d'un segle, agafa la lupa i som-hi! No té pressa, perquè paradoxalment té temps, i si alguna cosa em meravella del seu petit ritual és la capacitat que té, encara ara, de sorprendre's, indignar-se o emocionar-se amb les notícies i les històries que s'hi expliquen. Potser de tant en tant confon un nom o barreja un càrrec de polític amb un altre, però li agrada estar al cas i sentir que forma part d'una roda que gira, d'un engranatge imparable que, sense pietat, continuarà fent voltes el dia que ella no hi sigui. Crec que ho fa per sentir-se viva. El que no tinc tan clar és si sap que la seva vida, les seves decisions, les seves alegries, les seves preocupacions i les seves frustracions són una part imprescindible d'aquest rellotge gegant que ens agrada anomenar vida. Perquè la meva àvia ha vist coses que ja són als llibres d'història, ella, com totes les àvies, són la nostra història, expliquen qui som i responen als perquès que mai ningú ha sabut respondre. Però ara s'ha fet vella i ha anat desapareixent, a poc a poc i silenciosament, i escoltar-la és feixuc i requereix paciència. Avui m'agradaria que hagués estat ella qui escrivís un diari per poder-lo llegir fins al dia que jo em trenqui el fèmur als 95 anys. Esclar que, potser, aquest no és l'últim article meu que llegeix la meva àvia.