L'última cançó / Monarquia amortitzada

L'última cançó

Ara que has publicat la primera novel·la, sembla que hagis escrit la teva última cançó. Pel que has posat al Facebook, en sabem la lletra però encara no hi has posat la música. Serà, segur, un altre himne per no guanyar. Retirat i tot, des del teu vaixell o des del Senegal, la indignació t'ha fet tornar a parlar, amb claredat, vehemència i sinceritat, d'alguns grans temes -molt actuals- que a tu, de sempre, t'han inspirat i t'han dut a asseure't al davant del piano per treure't la ràbia de sobre. Parles, de nou, "de la vergonya", "dels interessos polítics", del sectarisme i del poc respecte per la independència dels mitjans de comunicació públics. Durant tota la carrera, les teves preocupacions no només et servien per als versos de les cançons sinó per pensar aquelles frases, tan esmolades, tan aplaudides i tan esperades, que deixaves anar entre tema i tema en els teus concerts. De la teva última actuació, a Verges, en queden moments, sentiments i imatges. I una de molt fresca per a tots els que hi érem va ser l'enorme xiulada espontània que van rebre els polítics allà presents, tant quan van entrar a la carpa com quan, al final, vas passar per la seva filera a saludar-los. Els has dit de tot, tota la vida, i venien allà perquè tocava i a moure els llavis per fer veure que taral·lejaven algunes cançons que ni sabien que eren teves. Quan el poder vol quedar bé, a vegades fot pena. Ara, amb el timó penjat al despatx de Palau, i amb dues metàfores marineres a cada discurs, empren el teu "viatge a Itaca" a la seva conveniència per fer-nos ensalivar amb el somni de la independència, ni que sigui fiscal. Un dia vas escriure una cançó- divertimento dedicada a l'Estanis, el xòfer imaginari de Jordi Pujol. Ara podries compondre'n una altra, canviant de president.

Monarquia amortitzada

El caçador caçat. A Botswana, avui fa una setmana. Se sabrà tot. Però se sabrà tard. Si no s'hagués trencat el maluc, tenim tots clar que encara no sabríem res de res de l'escapada del rei, oi? Ni de la Corona, ni de la Corina, ni de la cacera d'elefants. Ni de per què no visitava el seu nét, amb un forat al peu, a l'hospital. En aquests set dies, diferent gent m'ha comentat que és un escàndol que, amb les retallades per bandera i amb Espanya a mig pas de ser intervinguda, el rei se'n vagi de safaris a matar elefants a 36.000 euros la peça. No hi estic gaire d'acord. Ara és més lleig, sí, però la barbaritat és igual de condemnable fins i tot en temps de bonança. De què, matar elefants? Però en quin segle viu, aquest home. Una cosa és domar-los, com feia la Bárbara Rey, i l'altra és abatre'ls. I que els mati algú que presideix una associació en defensa dels animals és d'una gran barra borbònica. Després, a sobre, vinga a ensabonar-lo perquè ha demanat disculpes. Només faltaria… Des de principis d'any, Urdangarin ha arrencat el primer ullal a la monarquia, i el mateix rei, el segon. El debat el situen, interessadament, per perpetuar el sistema, sobre si Joan Carles hauria o no d'abdicar. El tema de fons, però, és un altre: monarquia o república? Hem de continuar paixent aquesta família de molts i mal avinguts? Després de quaranta anys de franquisme, n'han vingut (perquè així ho va voler el dictador) gairebé quaranta més de monarquia campetxana . Ja està bé. Ja ha fet el seu paper en la Transició i en els moments delicats. Sense entrar-hi gaire a fons, no fos cas que tinguéssim més sorpreses, admetem i agraïm que hagi tingut un rol determinant en el retorn i la consolidació de la democràcia. Però ara ja no cal. La tenim més que amortitzada aquesta monarquia. Game over .