Publicitat
Publicitat

MOLÈSTIA A PART

L'última paraula

Què, com us va l'aspirador atòmic? Ah, disculpeu! Els aspiradors impulsats per energia nuclear no existeixen, malgrat que hauríem d'utilitzar-los des de fa més de 40 anys. Si més no, aquesta va ser la profecia d'Alex Lewyt, pioner del sector de l'aspiració, l'any 1965. També s'hi va lluir el totpoderós Bill Gates afirmant als anys 80 que ningú necessitaria més de 640 k de memòria al seu ordinador personal. Ara ja es fabriquen paquets de clínexs amb més capacitat. Són només dos exemples d'una extensa col·lecció de pixades fora de test sorgides de l'afany incontrolable per dir l'última paraula.

Sentenciar definitivament una situació és una temptació a l'abast de qualsevol mortal. Des del dictador que titlla de rates els rebels que setmanes més tard el pelaran després d'una tempesta de clatellots, fins a l'espectador que decreta sense contemplacions vida o mort televisiva a qualsevol estrena de la programació. Res tan plaent com reafirmar-se amb la sentència definitiva, culminant, l'aforisme que caldria gravar al frontispici d'un temple en homenatge a la nostra autoritat moral. Però al capdavall, ben pocs se'n surten amb la que és, presumptament, la seva última paraula. N'hi ha de matussers que rematen les discussions amb una frase de pa sucat amb oli, seguida d'un mot relacionat amb els genitals. D'altres, amb més formació intel·lectual, es comuniquen a cop de titulars fruit del silenci i la reflexió. I després esperen una ovació que mai no arriba.

En un país on pontificar és esport nacional, hem d'adonar-nos que les últimes paraules poques vegades són solemnes. Acostumen a ser construccions trivials com "Crec que la pizza de peix globus no se m'ha posat bé" o "Sembla que ve tempesta; pujo a muntar un parallamps al terrat". Així doncs, serà millor que tinguem cura de les penúltimes paraules. No fos cas que sense haver-nos-en adonat, ja haguéssim dit l'última.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT