L’única peça digna de la roda més cruel

HI HA UN ASPECTE terriblement honest a la pel·lícula Astral, i és com els rescatadors de refugiats assumeixen que són part d’un engranatge diabòlic. Les màfies abusen de gent que fuig de la guerra i la misèria i els embarca en plataformes sense possibilitat d’arribar a cap port, amb combustible insuficient. I voluntaris com els de Proactiva Open Arms els salven, quan poden, si hi són a temps, i per tant perpetuen el negoci de les màfies.

És dur saber que ets part d’una roda criminal. No només això, sinó que després de rescatar una pobra gent saben que aniran a parar a un camp de refugiats, a un CIE, a algun lloc on seran tancats, maltractats, on s’allargarà la seva agonia, on no se’ls garantirà una vida digna, a vegades ni tan sols una vida. Ha de ser duríssim saber que els treus del foc i els portes a les brases. I ha de ser enormement gratificant saber que, en aquest engranatge tan cruel i inhumà, tu ets l’única part humana, la part que els salva la vida. Els voluntaris ho expliquen molt bé a l’especial de Salvados. No tenen temps ni de preguntar-se sobre la manca d’alternativa que porta tantes persones a jugar-se-la: només escapant d’una mort segura pots assumir com a opció una mort probable. Tampoc no tenen temps de lamentar que aquelles persones esperançades per haver arribat a l’Europa de les oportunitats no en tinguin cap, d’oportunitat. Perquè el radar detecta noves embarcacions precàries, perquè hi ha més criatures i pares i mares i joves amb l’aigua literalment al coll. Aquests herois anònims fan una feina imprescindible i alhora del tot insuficient.

N’hi ha que aprofiten aquest absurd i, al·legant que no volen fer el joc a cap màfia, troben l’excusa ideal per no fer res. Sort que hi ha persones tan modestes i generoses que s’embruten les mans i es juguen la vida per salvar vides. Són l’única peça digna d’un engranatge indigne.